Muraguilles (David Moragas Blog)

Edinburgh

2012-02-09T22:35:00.001+01:00

Fa dos anys em vaig proposar encetar cada any nou en una ciutat diferent. D’aquesta manera, el 2010 em llevava a Londres, el 2011 a París i aquest 2012 em vaig llevar en una ciutat que fa un parell d’estius em va fascinar absolutament: Edinburgh.

Hi ha moltes maneres de plantejar-se un viatge. En el meu cas, sempre m’intento empapar al màxim de la quotidianitat del lloc. Això comporta evitar aglomeracions turístiques, fotografies de postal i, en general, qualsevol activitat que impliqui comprar un ticket i fer una cua; en certa manera perquè aquesta manera de conèixer un lloc no té res a veure amb com el viuen els individus natius.

A Edinburgh es beu, es passen hores als pubs i, a la vegada, es fa molta vida de carrer. I això, en certa manera, és el que vam fer. Aquestes són algunes de les fotografies. Malauradament, els moments més interessants no van quedar immortalitzats o, en la majoria dels casos, les fotografies no són prou significatives.

Parlo de la processó de torxes que es fa just la nit abans de cap d’any –emocionant, al·lucinant –i dels focs artificials de la mateixa nit (fins ara, els millors que he vist).

19 anys i tant fanàtic de Harry Potter com el primer dia. No va poder faltar, doncs, una visita al petit cafè on JK Rowling va escriure moltes de les pàgines que anys després m'atraparien, m'hipnotitzarien.

Imatges de l'interior del cafè. Famílies escoceses. Vistes poètiques del castell d'Edinburgh.

Cementiris. Edinburgh és "la ciutat dels fantasmes". Impossible no sentir, al menys, un calfred al dia.

St Arthur's Seat. El cim que vigila la ciutat. Aquesta és una activitat poc promocionada però que en canvi val molt, molt, molt la pena. El cim ofereix unes vistes al·lucinants de la ciutat. Rep aquest nom perquè el rei Artur hi anava a meditar. Quan un és dalt, en certa manera, entèn perquè. És, sense cap mena de dubte, un lloc interessant on meditar.

No podia faltar tampoc l'hotel Balmoral, on una JK Rowling rica -extremadament rica- va decidir acabar, de manera simbòlica, les últimes pàgines de la saga Harry Potter.

El parlament.

La vida al carrer moments abans del canvi d'any.

I és clar, l'esmorzar tradicional del primer dia de l'any.

Ensenyament o el joc de la plastilina.

2012-01-31T20:24:00.001+01:00

A l'hora de llegir la següent reflexió, demano un petit exercici d'abstracció. Imaginem per uns moments que totes les etiquetes polítiques desapareixen; que només podem classificar les següents mesures segons els valors de "tradicionals", "conservadores", "liberals" o "revolucionàries" en lloc de "peperes", "esquerranes" o qualsevol altre adjectiu relacionat amb un partit polític. Analitzem la situació com ho faria un teòric imparcial. (Per mi, és la única manera que puc jutjar sense tenir en compte prejudicis culturals o socials).

Carles Capdevila publicava aquesta tarda al seu twitter "El govern espanyol suprimeix l'assignatura d'educació per la ciutadania". Ho he de reconèixer: la primera reacció ha estat un "BOONA!" del tot sincer. La primera vegada que vaig tocar aquesta assignatura tenia entre catorze i quinze anys; ens la feia el professor de filosofia. Recordo que estudiàvem coses com que existien uns drets humans o que la discriminació segons raça, sexe, religió o orientació sexual havia de desaparèixer. Des del primer moment em va sobtar; em preguntava fins a quin punt havia arribat l'educació domèstica per què als catorze anys necessitéssim un professor que ens adoctrinés sobre com havíem de plantejar temes com el racisme. AMB ALTRES PARAULES, L'EDUCACIÓ PER LA CIUTADANIA ERA UNA MATÈRIA QUE CADASCÚ LA PORTAVA (O L'HAURIA DE PORTAR) APRESA DE CASA.

No volia entrar en la polèmica de fins a quin punt els continguts de l'assignatura són necessaris, només volia explicar aquesta petita reflexió per justificar que, tenint en compte que els nivells de rendiment acadèmic del país estan per sota de qualsevol mitjana, considero prioritàries altres assignatures. Parlo de més hores de català. Més hores de matemàtiques. Més hores d'anglès (per posar alguns exemples).

Em disposo a llegir l'article sencer i descobreixo que el que el ministre d'Educació, Cultura i Esport proposa és senzillament substituir l'assignatura esmentada per una "lliure de qüestions controvertides" i allunyada "d'adoctrinament ideològic", ja que l'anterior va estar acompanyada "des del principi per la polèmica" i va crear "divisió en la societat perquè va anar més enllà del que hauria de suposar una educació cívica". QUÈ-COLLONS-FOTEM? Així que en el fons tot es tracta de postura. Agafar el mateix tros de plastilina i fer-ne una altra forma. Comprar llibres nous. Reorganitzar el temari. La mateixa història de sempre.

Continuo llegint.

"Wert també ha reiterat la voluntat de l'executiu d'impulsar l'educació bilingüe en castellà i anglès però no ha fet cap menció a com afectaria aquesta mesura les hores lectives en català". Genial. Perfecte. Perquè això és el que necessiten els nanos d'aquest país. Matemàtiques en anglès. Història en anglès. A sobre segur que funciona, tenint en compte com és l'entorn que generen els mitjans de comunicació: els films doblats, el "sálvame", la "juani".

I ja per acabar la fantàstica "profunda reforma" de l'ESO i el Batxillerat; la revolucionària idea d'eliminar un curs d'ESO i sumar-ne un de BAT, mantenint l'edat obligatòria d'estudi als 16 anys. No sé com interpretar aquest "canvi". De debò, no l'entenc. Quina és la diferència?

Mai m'he considerat una persona revolucionària o especialment trencadora. Però en canvi, sempre intento ser el més pràctic possible amb totes les decisions que se'm plantegen. I potser en certa manera, d’això es tracta tot plegat. Siguem pràctics. Si les avaluacions demostren que el nivell de matemàtiques és baix, deixem-nos de parides i postures i dediquem més hores a aquesta assignatura. Si el nivell d'anglès al país fa pena, dirigim-nos a l'arrel del problema, busquem el focus de conflicte. Potser en el fons només es tracta de deixar de jugar amb la mateixa plastilina de sempre i anar al gra d'una vegada per totes.

Le voyeur

2012-01-29T18:51:00.000+01:00

Sempre m'ha fascinat la perspectiva voyeurística que s'amaga rere cada finestra. En certa manera, totes elles són com els quatre marges d'una pantalla on s'hi projecten històries. Quan vaig venir a Barcelona em va entusiasmar la idea de viure davant un altre edifici: amb la seva gent, els seus personatges, i els seus vidres. Des de llavors, hi ha dies que em descobreixo tafanejant què hi passa, què s'hi fa. He posat etiquetes als inquilins i de tant en tant afegeixo una mica de ficció inofensiva a les seves vides.

Dies grisos

2012-01-28T11:20:00.003+01:00

Venen dies grisos. De pluja. Freds. Ja tocava. Aquest matí, l'escriptori tenia més o menys aquest aspecte.

Felis Navidad.

2012-01-22T03:35:00.000+01:00

Inspiració. Sort. Oportunitats. Sempre he pensat que les tres tenen una cosa en comú: existeixen, però no serveix de res esperar a que vinguin a tu. Trobar sovint requereix buscar. Avui, per exemple, a les tres de la matinada em quedava aturat al metro mentre un grup de guiris cantaven de manera patètica una nadala; un home els mirava amb una expressió curiosa. I amb una mica d'aquí i una mica d'allà es pot dir que he trobat la inspiració per escriure el fragment que presento. Si m'hagués quedat a casa, no hauria presenciat tal escena i és clar, ara no l'estaria escrivint. Bona nit!

Feia dies que es sentia absoluta i completament perdut. Vagava pelscarrers de la ciutat buscant resposta al seu sentiment neguitós, nerviós. Teniaganes de canviar el seu món, de crear una cosa tant meravellosa que el poguésfascinar a ell mateix. I el vagar el va portar a un dissabte nit. Tres de lamatinada. El metro. La multitud s'agitava entre treballadors nocturns,discrets; vagabunds sense rumb -com ell, va pensar amb un cert to irònic- iadolescents (i no tant adolescents) beguts, rient, estimant-se provisionalment,fent història. Aproximadament a la meitat de trajecte entre una parada i lasegüent la màquina es va parar. Una avaria. Un moment de tensió. Un crit fos.

Ell patia claustrofòbia. Es va posar a caminar d'una porta al'altra. D'una paret a la contrària. Perquè això és el que ell feia. Vagar.Rondar.

Llavors un dels adolescents va decidir trencar la tensió."Felis Navidad… Felis navidad!… Felis Navidad, prospero ano y felisidad. Iwanna wish you a merry Christmas, I wanna wish you a meerry Christmaaas".A poc a poc, el vagó sencer va anar acompanyant aquella melodia. Feia quatresetmanes que havia passat el nadal. Però a ningú semblava importar-li.

El tren va restar parat durant set minuts i mig.

Potser en un altre lloc algú no havia fet la feina que tocava.

El botó incorrecte.

Un error de càlcul.

Un mecanisme poc eficaç.

Un suïcidi a les vies.

Però en aquell moment, ell només tenia aquella patètica melodia alcap. Potser estava una mica perdut. Però al menys podia estar segur que no eral'únic.

FelisNavidad!

The Descendants

2012-01-21T13:57:00.000+01:00

Matthew King (George Clooney), un dels hereters d'una immensa porció de terra hawaiana, acaba de rebre una bona bufetada a la cara: la seva dona ha patit un accident nàutic que l'ha deixada en estat vegetatiu. L’esdeveniment el posiciona en una situació difícil: dues filles (una apropant-se a l'adolescència i l'altra descobrint com sortir-ne), un enigma al voltant de la vida sentimental de la seva esposa i la decisió de vendre les seves terres. En el fons, una mena d'espirall de sentiments concentrat en un personatge perdut.

En aquest context, Alexander Payne (Oscar pel millor guió adaptat a Sideways, Entre Copas) dirigeix The Descendants, una història que, a grans trets, no reflecteix res més que el tòpic moral de "per molts conflictes i obstacles que et plantegi la vida, sempre cal trobar excuses per acabar enfoten-te’n". "Em considero un director de comèdies, i si The Descendants és un drama (que tampoc ho sé, perquè odio categoritzar els films d'aquesta manera), és un drama dirigit per algú amb afinitat per l'humor, o al menys és un drama amb certa lleugeresa", cita Payne (Dirigido por…, núm. 418, p. 24).

Si en el fons no es tracta de res més que un tòpic, què és el que fa que el film resulti inexplicablement encantador?

Puc pensar en algunes respostes: l'emplaçament en un escenari que sembla contradiure l'atmosfera melodramàtica: un Hawaii exuberant apreciat des d'un punt de vista local, la fantàstica interpretació de les dues filles, la música tradicional Hawaiana, la família disfuncional o una actuació (si no brillant, força madura) de George Clooney.

Sigui quina sigui la resposta del públic o de la crítica, considero que és un film més que recomanable. A banda de la meva gran afició per les famílies poc convencionals, el considero un film força profund, capaç de cridar l'atenció d'aquells sentiments que sovint, a causa de l'exuberància sensitiva de la quotidianitat contemporània, queden enterrats: un somriure sincer, un parell de llàgrimes, o una pell de gallina.

2012-01-19T20:06:00.000+01:00

La seva vida havia estat patètica fins al final. Havien escrit la seva esquela en comic sans, i la seva casa l'havien deixada de renta a un grup de joves universitaris que havien penjat pornografia fins a la cuina. Malgrat tot, ningú l'havia vist mai deixar de somriure. En certa manera, metre nosaltres fèiem l'impossible per no ser com ell, ell se'n reia descaradament de nosaltres.

2012-01-09T20:30:00.001+01:00

Agafeu agendes. El 20 de Març els Shins (aquest grup fantàstic que possiblement coneixeu pel fantàstic film "Garden State" i la fantàstica cançó "New Slang") ens porten nou disc. Port of Morrow és el nom que rep el treball que els fans hem estat esperant des de fa temps. Avui s'estrena un avanç de l'album, Simple Song. Pinta el mateix pop melòdic dels altres discs, però ha passat tant de temps que s'agraeix tornar a sentir les descafeïnades notes dels de Nou Mèxic.

El Nadal dels Freeman.

2011-12-25T23:28:00.000+01:00

Nadal, festes d’hivern, vacances... Tothom sembla tenir una versió diferent del que signifiquen aquestes dates de desembre. A l’hora d’escriure aquest post, m’he inspirat en com ho ha fet en Borja, un bon amic d’uni. M’agrada la idea que hi hagi tants punts de vista d’un mateix tema. Què és per mi el Nadal? Entenc que en el fons només es tracta d’un grapat de convencions basades en gran part per la tendència consumista que amb el temps s’ha aprofitat d’un rerefons cultural (més aviat religiós); però també entenc que si tot plegat ens pot servir d’excusa com per, al menys una vegada a l’any (que no vol dir que només s’hagi de fer una vegada), veure la família, encertar un bon regal per algú, parlar amb amistats amb qui havies perdut una mica el contacte o participar en alguna ONG, llavors l’hauríem d’aprofitar. En aquest context neix el fragment (fictici, de debò que és absolutament fictici) que presento. Un sopar de Nadal vist des dels ulls d’un adolescent en una família poc convencional... (si fos un film, aquesta seria la banda sonora):

"Aquella era una de les tradicionals vetllades de Nadal dels Freeman. La tia Mary havia parat la taula de la manera més pulcra possible. En aquell moment, tota la família (i la no família, també) es disposava a menjar un sopar que en qüestió de minuts passaria de suculent a suficient i de suficient a rebutjable; perquè així eren sempre els àpats: quantitats astronòmiques amb un final feliç: dolor de ventre. James havia portat la seva nova novia de l’any: un pendó força més jove que s’esforçava per demostrar de manera fidel la teoria de la relativitat: davant de dues grans masses esfèriques es creava una deformació espai-temps que atreia totes, absolutament totes les mirades. Ewan, a causa de les influències revolucionàries universitàries havia decidit rebutjar qualsevol manifest nadalenc; tant és així que quan l’àvia li va oferir torrons, ell va llençar el plat a terra mentre cridava “revolució, anarquia, república...!”; l’ensurt va ser tant exagerat que la tia Claire (qui, val a dir-ho, havia ingerit una preocupant quantitat d’alcohol) va vomitar tot el menjar sobre la taula. Amb tot, l’avi s’ho mirava amb certa expressió irònica. I jo llavors no vaig poder evitar posar-me a riure de manera estrident, perquè tot i que l’escena no podia resultar més patètica, aquell any potser em salvaria de pujar sobre la cadira i recitar el mateix poema avorrit de Nadal que memoritzava any rere any."

Bones festes!

The Artist

2011-12-18T11:21:00.000+01:00

Hollywood, 1927. Productores fent films a cops de claqueta, audiència amb mono de safreig i l'starsystem. The Artist recull una mica de tota l'essència de l'època i el paradís de la fabrica de somnis. Però desenganyem-nos, es tracta d'una pel·lícula absolutament moderna. Personalment, em va encantar.

La simple idea de fer un film en blanc i negre, mut, que faci homenatge a la indústria cinematogràfica nord-americana dels 20/30 es sembla fantàstica. En un moment en què el cinema s'escampa en totes direccions, és interessant veure propostes noves i, per què no, una mica ambicioses.

Genial el treball que el director, per irònic que soni, fa amb el silenci. Tanmateix els descarats jocs d'ombres i reflexes. Ambdós aspectes em porten a preguntar si Michel Hazanavicius en fa un ús exagerat per recrear els films de l'època o si ho fa per, des d'una vessant manierista, evidenciar la impossibilitat de tornar en un moment en què el cinema formava part de l'estil de vida d'una generació elegant, feliç i molt menys sorollosa que cap de les actuals.

Desembre

2011-12-17T12:16:00.000+01:00

Quinze dies poden deixar peu a múltiples i diversos esdeveniments. Quinze dies abans dels exàmens universitaris deixen peu a només un: estudiar. Això és el que he estat fent aquestes dues últimes setmanes. Per això, he deixat el bloc en blanc. Posem-nos al dia.

Cadascú té una tècnica d’estudi diferent. A alguns ens agrada fer-ho amb música. Així que he aprofitat per escoltar l’últim disc d’Amy Winehouse: Lioness Hidden Treasures.

A veure, d’entrada s’ha de reconèixer que deix molt que desitjar. La indústria, aprofitant la campanya de nadal, sembla que s’ha precipitat al treure un disc que, més que “tresors” amagats (com indica el títol) dugui “tracks” que un dia no van poder ser mesclats (exceptuant el fantàstic duet amb Tony Benett, potser el millor del disc). Tot i així, la fantàstica veu de l’ara difunta rebel del soul fa que passem per alt tots aquests desajustaments tècnics per acabar deixat-nos emportar pel caràcter capriciós, introvertit i exigent del personatge. A part de l’esmentat, em quedo amb la versió de “The girl from Ipanema”.

Ara preparo l’última setmana de curs abans de començar oficialment les vacances. Un trimestre que ha passat volant! Tanmateix, començo a organitzar els preparatius d’una escapada a Edinburgh per ara, al desembre. A la tronada, uns dies en una casa rural a Vilafranca del Penedès.

Aniré escrivint de tot plegat. Ara per ara, però, que vagi bé l’entrada a les vacances!

Salut!

Shopping Night Barcelona

2011-12-02T19:27:00.001+01:00

El passat dimecres, el Passeig de Gràcia de Barcelona obria les seves botigues i alguns dels hotels fins la una de la matinada. El motiu? la segona edició de la Shopping Night Barcelona, una estratègia més anti crisi. Va ser una bona excusa per visitar llocs on normalment no aniria, però sobretot, va ser una gran nit. Aquestes són algunes de les fotos. Només cal fer click al play. Les dues noies que apareixen són l'Anna i la Sara (us linko els respectius blocs).

2011-11-26T23:07:00.001+01:00

Barcelona

2011-11-20T21:09:00.001+01:00

Barcelona.

2011-11-14T16:12:00.000+01:00

Howth

2011-11-14T13:12:00.001+01:00

A vegades somio amb aquest lloc. Mai des de dins de la mansió. Sempre de fora. És a Howth, una petita península situada al nord de Dublin, Irlanda. Hi vaig passar un dia, però el lloc em va fascinar. Realment no vaig aconseguir cap fotografia que pogués transmetre la sensació del moment.

Després d’allò vaig inventar cent històries diferents per aquella casa.

Però sempre em quedaré amb el dubte de conèixer la història real.

Claustrofòbia

2011-11-10T00:08:00.000+01:00

És fosc. Deixo Marina, la parada de metro, enrere i me’n vaig a l’hotel que l’empresa em paga durant l’estada a Barcelona. Un supositori Agbar m’il·lumina la nuca, però ni tan sols m’immuta. A l’habitació m’espera una caixa de plàstic amb espaguetis precuinats. “Tu forades la tapa i nosaltres en fem la resta!”. Baixo a les màquines dispensadores; coca-cola, cacauets i preservatius. Aquesta nit només la coca-cola.

Vinc d’una projecció d’un film de quatre hores. Napoleó. Forma part del programa del seminari. Acabo amb mal de cap i pampallugues mentals. L’himne francès colpeja cada un dels racons de la ment. I la bandera.

I de sobte el record de l’hivern passat no em queda gens lluny.

Torno a sentir l’avió. Vaig seure al passadís perquè pateixo claustrofòbia i no m’agrada posar-me al costat de la finestra perquè a vegades et toquen persones obeses com acompanyants de vol i m’imagino que en cas d’accident obstruirien el passadís. Tot i que aquell trajecte el vaig passar somiant amb ella.

L’agència de publicitat havia contractat la model perfecta per vendre una nova marca de làctics basada en ingredients experimentals, menys naturals, més econòmics, menys calòrics. La història habitual.

Però jo només pensava en els seus llavis patèticament tacats de blanc després d’infinites tomes d’ingestió no intencionada de batut.

Aquell hivern París havia estat l’escenari perfecte d’un crim: la boira, el suspens. Però jo havia marxat perdut en un film romàntic.

Ara una americana obesa obstruïa la sortida de l’ascensor.

Un Ukelele, Insomnia, canvi d'hora i fred.

2011-10-31T20:10:00.000+01:00

La calor no em senta bé. Gens. Per això en aquesta època de l'any, quan arriba el fred, tinc ganes de fer de tot; la qual cosa és força contraproduent perquè són aquests mesos quan arriba el major volum de feina. Avui porto un parell de coses.

Un curt, molt, molt curt. Insomnia.

Una cançó. Buterflies, Papallones. Fruit de l'última adquisició, un Ukelele que comença a donar els seus fruits.
Bon novembre i bona rebuda definitiva del fred. Creuem els dits perquè surtin rovellons i perquè aquest nou horari monstruós no ens alteri massa...

Tintin.

2011-10-30T08:37:00.002+01:00

El fet que al principi d’un film s’indiqui que aquest és “especialment recomanat per a públic infantil” ha anat perdent valor amb el temps. Ho dic perquè sembla que les darreres pel·lícules adreçades a aquestes edats han agradat perfectament a un gran número d’adults.

Doncs bé, reconec que Tintin és una genial pel·lícula, però sí que vaig tenir la sensació que aquelles imatges no estaven fetes per mi.

Desenganyem-nos, Spielberg es llueix que fa por. Rere uns plans en continu moviment vertiginós, persecucions impossibles i la impecable fusió de tres històries d’Hergé, un Tintin, una mica més madur, sedueix la sala al compàs de la música de John Williams (fluixa, molt fluixa).

El problema és que el suspens, la tensió i els desenganys en la trama els han substituït les respostes fàcils, la sort o l’atzar. Allà on hi hagi un objecte fora de lloc hi passarà alguna cosa, cada caiguda al buit tindrà el seu objecte on recolzar-se, cada pista portarà a la següent i cada acció tindrà un resultat impecable. Seguint una mica la línia d’aquell Indiana Jones. En el moment en què apareix la primera pista, saps perfectament que el dolent perdrà, que els protagonistes resoldran l’enigma i que sortiràs del cinema pensant exactament el que pensaves abans d’entrar.

Qui sap? Potser sóc jo el que s’ha fet gran.

Barbacoa.

2011-10-26T21:09:00.001+02:00

Sempre vaig dir que era un veí model. Tallava la gespa del jardí quan passava uns mil·límetres de l’habitual, escoltava música clàssica i de tant en tant òpera i sempre saludava amb un somriure.

Tenia... tenia un tic nerviós força divertit. A vegades, inesperadament, el rictus li quedava tens i llavors, durant uns segons, se li veia una filera de dents blanques, impecables.

Ell i la seva dona van venir aquí farà cosa de dotze anys. Els dos buscaven una urbanització tranquil·la i acollidora lluny de la ciutat. I què vol que li digui, aquest deu ser el veïnat més tranquil d’Anglaterra! Excepte quan els nanos tornen de l’escola i es posen a jugar i la petita Mary crida com una boja perquè el seu germà li pren una nina rossa espantosa. I de tant en tant fem una barbacoa. És molt divertit.

El dia de després en vam fer una. Ell va dir que la seva dona estava malalta, i que per això no havia vingut. Res més. Un mal de cap, potser migranya. Tinc entès que ella, de tant en tant, es prenia una copa de més.

Però de debò creu, agent, que una persona així seria capaç d’assassinar a ganivetades la seva muller? He sentit que les proves d’ADN de la sang que es va trobar a la cuina ho confirmen... però com és possible, agent? Com s’amaga un cadàver així?

A més, aquell matí semblava tant content, tant relaxat, i bevia una copa de Martini i tothom estava encantat amb els pastissets de carn que havia portat i el seu tic... el seu tic el feia somriure com mai ho havia fet... Com és possible?

Goodbye Cinderella

2011-10-23T18:07:00.000+02:00

Vivim malcriats per un univers paral·lel al nostre on els finals feliços, la bondat i el desenllaç perfecte formen part de cada un dels guions. Els trobem en els contes dels Grimm, en les invencions made in Disney i en el cinema clàssic (aquell del noi que coneix la noia, bes i fi del film).

Però a veure, siguem realistes. Quin agent social deixaria set nans treballar en una mina de diamants i a sobre fer-se càrrec d’una golfa? Quina dietista no s’hauria posat les mans al cap amb la reina anorèxica que fantasiejava amb el mirall? On s’amaga el psicoanalista d’un Superman? Què se n’ha fet de les hormones de Peter Pan?

Amb un món en que el dolent acaba sempre fracassant o, en el pitjor dels casos, acaba fent amistat amb l’heroi... com puges un fill preparat per la dura i crua vida real? Com hem pujat nosaltres?

Lost in Sitges

2011-10-12T12:22:00.000+02:00

Era la primera vegada que assistia al festival, així que d’alguna manera, a part de l’emoció que suposa l’acte en sí, estava força entusiasmat per tatxar una tasca que portava pendent des de feia molt de temps. Perquè el festival de cinema de Sitges invita a fer-ho. Fora de l’escèptic que es resigna a veure un film com si fos qualsevol sessió ordinària, és inevitable sentir cert encant per la moqueta vermella, la multitud, el photocall, els títols de crèdit aplaudits del primer a l’últim i la consciència d’estar formant part d’un dels millors festivals de cinema fantàstic.

La pel·lícula no em va decebre gens: Melancholia, de Lars Von Trier. Una mena de joc en què el Dogma 95 es combina amb un espectacular Wagner de fons. La trama, centrada en l’apocalipsi (tema que, a banda, sembla estar “de moda”), gira al voltant de dues germanes. La pel·lícula es presenta en dues parts, una per Justine (una Kirsten Dunst caracteritzada de manera impecable), la germana passional, que ha perdut el contacte amb la realitat per deixar lloc a un ésser purament malalt; i una per Claire (Charlotte Gainsbourg i el seu peculiar rictus de pànic i angoixa) que representa la vessant racional i humana vers el final dels temps. Un film que es pot veure des de dues cares completament oposades: la fantàstica (on trobarem elements màgics, filosofia i misteri) o la realista (on trobarem una caracterització dels personatges brutal, una profunditat a l’argument molt complexa i potser fins i tot la resposta a com entendre la vida i l’existència humana).

La vetllada va resultar un èxit. Vaig tornar a casa amb ganes de més.

Deixo algunes fotos i el tràiler del film; molt recomanable.

Octubre a BCN

2011-10-07T16:43:00.000+02:00

Tres setmanes, descomptades nits i molta, molta feina després, recupero aquestes entrades regulars al bloc en que, en certa manera, em poso al dia amb mi mateix.

Vida universitària. Tant comentada, esperada i ara tant a prop.

M’aixeco al mig de Barcelona per començar vertiginosos dies d’exuberant inspiració. Camino 15 minuts per arribar a la facultat de comunicació Pompeu Fabra: una mena de “paradís de l’estudiant” (dins el que cap, no em mal interpreteu): el servei de préstec funciona, la biblioteca n’ocupa tres, les aules tenen un magnífic sistema de ventilació (ideal aquest octubrejuny) i la cafeteria bull d’activitat. Això últim no em sorprèn, ja havia sentit que una carrera universitària es cursa al bar.

Les tardes són de feina, sempre respectant una bona dosi medicinal.

I les nits... les nits són fascinants. Tres setmanes donen per fer un tastet d’aquí i un tastet d’allà: un parell de xiringuitos, una “Pompeu farra”, sortides espontànies i moltes pàgines de Moleskine.

Miro de tres a quatre films per setmana, ometent els talls que ens posen a classe, és clar.

En resum, la cosa funciona.

Aquest octubre arriba carregadet. Es podria dir que tota l’activitat gira al voltant de dos esdeveniments: el concert dels Kooks el 23 d’Octubre i la visita al festival internacional de cinema fantàstic de Sitges pel film Melancholia de Lars Von Trier.

Aniré penjant detalls de tot. Fins llavors, a reveure!

Diumenge al matí

2011-10-02T15:51:00.001+02:00

En quin paradís estem vivint? On redimonis ens hem fotut?

She got the sun, I got a gintonic.

2011-10-01T21:44:00.000+02:00

Les set queixes de l'Arbre de la vida

2011-09-24T10:58:00.000+02:00

Cada vegada em costa més determinar perquè considero un film dolent. En canvi, tinc força clar què espero d’una pel·lícula perquè m’agradi. Potser per això em resultarà més senzill desfragmentar “The Tree of Life”, de Terrence Malick en les set queixes de l’arbre de la vida.

1. Un primer indici de que alguna cosa falla és veure que a la primera mitja hora de film el públic abandona la sala de mal humor, deixant anar comentaris com ara “Quina estafa!”.

2. Les imatges que s’alternen amb l’argument sobre la creació de la Terra, el Big Bang, etc. No corresponen amb el que realment va passar. Ni l’aigua va sorgir així, ni els primers organismes eren aquells.

3. Amb el temps, me n’he adonat que potser el més fascinant de veure un film és poder jugar a detectius psicoanalistes descobrint què hi ha darrere, qui és el director o la directora que s’amaga entre els fotogrames. Però qui s’amaga rere l’arbre de la vida? La pel·lícula, argumentalment, és tant complexa que ni la vaig aconseguir descodificar ni me l’han sabuda explicar. Per tant, ni idea de com és el director ni què és el que busca.

4. Si realment la intenció era elaborar un film on la fotografia i el valor estètic tinguessin tanta importància, perquè collons s’ha venut amb la cara de Brad Pitt per tot arreu? I si realment la fotografia havia de ser el punt fort: la visió, el tacte, els olors... he vist mil pel·lícules molt més aconseguides. Marie Antoinette de Sofia Coppola n’és un exemple.

5. La trama dona voltes sobre ella mateixa. Moltes preguntes en veu en off que no evolucionen a res.

6. Es planteja un conflicte en la manera d’entendre la vida des del punt de vista de la mare i del pare que després es perd i ni tan sols n’apareix una conclusió.

7. Tatxeu-me de superficial si voleu, però un film en que hagi de consultar el rellotge cada cinc minuts és un film que no assoleix una de les meves característiques preferides del cinema: el fet d’emportar-se l’espectador a un lloc remot o no hagi de pensar en deures ni treballs ni problemes...

Ara comença un autèntic treball de recerca: estic disposat a buscar aquells que l' hagin considerat “excel·lent” perquè em convencin. Sense anar més lluny, va guanyar la palma d’or al festival de Cannes. La qual cosa em porta a pensar que o els meus criteris de crítica cinematogràfica són erronis o el cinema contemporani es dirigeix en un terreny on l’esnobisme i la real passió per el setè art són impossibles de distingir.

2011-09-22T18:46:00.002+02:00

Repenjo el curt que presentava fa cosa d'un mes... potser precisament perquè un mes queda tant lluny, ara mateix, que considero que ja és bon moment per recuperar-lo.

2011-09-18T15:13:00.001+02:00

Primera vegada que veig ploure des d'aquest escriptori. No serà l'última!

Una nevera buida, una ciutat nova i quatre parets al 22@

2011-09-17T12:28:00.000+02:00

Quan es tarda a omplir una nevera? Com s’empaqueta una rutina? Quant costa una setmana a la ciutat?... Què collons hi faig, aquí?

La vida d’una persona és plena de dubtes. Pensa-hi per un moment; quantes vegades al dia el teu subconscient es qüestiona sobre un fet, una tria, una opció? Són les respostes a aquests interrogants les que a poc a poc defineixen el teu ser, el teu camí.

No n’estic segur de quants dubtes m’han portat aquí. Però de sobte, d’un dia a l’altre desperto al mig de quatre parets perdudes al districte 22@, Barcelona.

Es tracta d’una residència d’estudiants. Després d’aquests dos anys vertiginosament ocupats de Batxillerat faig cap a la Universitat. Tant lluny que quedava, i tant dolçament a prop que la tinc ara.

Òbviament, estic més que entusiasmat per aquesta petita aventura que tot just comença. Anteriorment havia penjat fotografies de l’habitació “a mitges”. Avui porto un recull d’imatges fetes rere la porta del dormitori.

Com és viure a Barcelona?

2011-09-12T18:46:00.000+02:00

En primícia, primeres fotos de la meva nova habitació, junt amb algunes de les fotos del dia de la diada a Arc de Triomf. En resum, primeres passes com a universitari a Barcelona...

2011-09-08T13:07:00.003+02:00

Realitzant un petit projecte amb fotografia analògica me'n adono de com de fàcil és treballar amb fotografia digital...

Nacionalisme o sentit comú? Un vídeo que m'indigna.

2011-09-06T12:36:00.000+02:00

Quan era més jove, tot això del nacionalisme català em semblava molt divertit. Per sobre de les meves espatlles, els estudiants que ja anaven a l’insti es pintaven estelades a les agendes i s’insultaven a crits de “fatxa”! Descomptades pintades a l’agenda després, me n’adono que o:

a) La idea se’m va clavar al subconscient i he sortit nacionalista per això

b) El sentit comú, l’experiència i, per què no, una mica de romanticisme em fan adonar del patètic que és perdre una llengua, perdre una cultura o fins i tot perdre algunes tradicions.

No em mal interpreteu, sóc fan de la globalització: rebem d’altres cultures i –potser en menys mesura –compartim la nostra.

És per això que tot aquest embolic de la llengua vehicular em posa de mal humor. Tant de mal humor com aquest petit curt (no només la temàtica però també l’edició ridícula):

Tornaré a recórrer al sentit comú, tal i com ells ho fan: si no vols que els teus fills s’eduquin en català, doncs no els portis aquí.

Entenc la qüestió econòmica, és clar, i també entenc els problemes de mobilitat. No sóc un radical, collons; ni tan sols havia gosat opinar sobre tot això de la acotació de la sentència contra el català.

On vull arribar és que no costa res de res per aquells que no el parlen (i ara no em treguis que el bilingüisme a l’escola perjudica l’aprenentatge de les dues llengües alhora) utilitzar la llengua.

Potser sí que podem interpretar el Català com un “animal en perill d’extinció”; i no estic disposat a deixar que aquesta flama es vagi apagant per culpa de bufades tan ridícules com la que tenim ara davant.

Emmarcar una vida

2011-09-03T23:03:00.003+02:00

Torno d'un dia molt llarg a Barcelona. Avui la missió ha estat tenir un primer contacte amb la meva futura habitació, anar a Ikea i personalitzar-la una mica! Encara no m'atreveixo a penjar el resultat perquè falta posar les fotos als marcs. El que sí que volia compartir són les imatges que ara em toca revelar.

La primera foto correspon a un fotograma del film Lost in Translation, escrit i dirigit per Sofia Coppola. M'agrada la pel·lícula, potser m'atreviria a dir que és una de les meves preferides. Però el que més m'agrada d'aquesta imatge és que és molt íntima, molt personal. Per això aquesta se'n va al bany, just al costat de la dutxa.

Potser alguns de vosaltres reconeixereu aquesta foto. La vaig fer aquest estiu a Nova York i el que podem veure és l'edifici que apareix a Friends, la meva sèrie preferida. Però no només per això he escollit aquesta imatge. La fotografia en sí mostra "un resultat" del que pot acabar sent la meva carrera: un guió televisiu, la creació d'un producte d'entreteniment. Per això aquesta és a un dels prestatges de l'escriptori. Motivació!

Aquesta altra porta text inclòs. Lost in Camera Obscura (o perdut a la cambra fosca, en català) és un relat que vaig escriure fa temps; la història parla d'un fotògraf perdut a diverses ciutats. El desenllaç passa a New York, sota el pont de Brooklyn, en un lloc semblant al de la imatge. Està posada a la capçal del llit (sense cap motiu en concret).

I finalment, una imatge molt lluminosa per la tauleta de nit. Aquesta fotografia reuneix, d'entrada, una de les meves cançons preferides. "I'll try anything once" ("I can see you in my bed" és part de la lletra de la cançó), dels Strokes. Però, a sobre, la va fer el meu fotògraf preferit, en Terry Richardson. La model és Kate Moss. I és clar, la temàtica en si s'adiu força al costat del llit.

Totes elles de temàtica molt urbana... crec que quedarà força bé!

Estrenem Setembre, estrenem nova temporada!

2011-09-02T17:27:00.000+02:00

El temps. Tant imprevisible com sempre, hadecidit deixar-nos una final onada de calor a principis de setembre. Uncomençament una mica estrany. Sincerament, aquesta xafogor em fa nosa. Però noper això he d’endarrerir el canvi de mentalitat. El canvi de xip. No nomésl’ambient és càlid; les novetats aquest mes són del tot calentes. Comencem pelprincipi.

The Kooks, (aquest grup tan fantàstic i quetant venero i de qui tant espero un concert el 23 d’octubre a Razzmatazz...)estrenen nou treball. Junk of the Heart. Sembla que pugen al carro delssintetitzadors com ho han fet Death Cab for Cutie aquesta passada temporada. Lacosa promet. Per escriure un post una mica cíclic penjo un dels temes alprincipi i un altre al final. Els dos valen molt la pena.

Amaral (un grup que no venero tant però que encanvi els dec molt a causa de la seva interessant influència a la meva pre,preadolescència) també ens porta un disc nou, amb un single que pren per títol“Hacia lo Salvaje”. Molt bo també. El grup es va reinventant a poc a poc,deixant les melodies dolces, senzilles per provar un color més amarg.

Aquest mes arriba per fi un trasllat que portoesperant des de fa molt de temps. Me’n vaig a Barcelona (a estudiar? Aaprendre? A viure? O potser tot plegat). I, acompanyat d’aquest fet, començo launiversitat. El gran dia. Si has passat el batxillerat te n’adones quebàsicament has perdut dos anys de la teva vida per aconseguir una xifra que t’obriles portes d’una Uni (uni, mòdul, etc.) I finalment arriba el dia. L’emociócontinguda és tal que esperes l’ocasió amb el mateix sentiment de quan puges enuna muntanya russa i arribes al vertiginós moment del primer descens.

Un setembre que, a la vegada, estrena la “novatemporada” del muraguilles; més novetats “coming soon”.

Super 8

2011-08-29T22:45:00.000+02:00

És inquietant la manera amb que, amb el temps, els diferents gèneres cinematogràfics evolucionen: cap a bé o cap a malament. Sense anar més lluny, fa poc que segueixo la campanya d’un film que n’intenta mesclar dos sense cap mena de gràcia: el western i la ciència ficció (cowboys contra aliens o alguna cosa per l’estil; i no vull jutjar, ni tan sols he vist la pel·lícula). Mentre en neixen de nous (sembla que el gènere de terror s’hagi bifurcat múltiples vegades en diverses rames), altres desapareixen i altres tornen (Tarantino i el seu Giallo, tant inquietant com interessant).

Tornant a la ciència ficció; potser és una impressió completament errònia, però no puc evitar observar com aquest gènere només ha fet que perdre. L’emoció és substituïda per complicats –i perfectíssims –efectes especials. L’estètica visual la substitueix el “sang-i-fetge” (per no parlar del gran enemic, el 3D)... a poc a poc desapareix un no-sé-què força especial, molt seductor. Potser peco de romàntic... què hi farem?

És per això que el film que avui critico em va agradar tant, tantíssimament tant. Super 8 es troba al mig d’un pou d’influències: ET, Enid Blyton, zombies, aliens i altres delícies del món de la ficció. Durant el llargmetratge ens acompanya una estètica 80’s: als plans, a les (falses) aberracions de lent, als simples efectes especials, al poc rigor científic en l’argument i, és clar, a l’època amb que s’ambienta la trama: Ohio, 1979. Hi trobem trets propis del productor (Spielberg) i molts trets del director, JJ Abrams (entre ells, l’aparició d’una mena de monstre que s’amaga de l’espectador rere ombres, plantes, obstacles... com trobàvem a Lost). Dues hores que em van passar de manera fugaç. M’imagino que serà un d’aquests films que agradarà i serà rebutjat a parts iguals... però no crec que deixi a ningú indiferent. *****/*****

Rowan Morgan, a New York citizen.

2011-08-27T22:05:00.000+02:00

Entre el jet lag i la calor, el meu metabolisme encara no ha entrat en la dinàmica mediterrània. De fet, crec que em costarà força acostumar-me de nou a la rutina. I si he de ser sincer, no m'hauria fet res tornar a Nova York. Però tot viatge s'acaba, per trist que ens sembli.

Torno amb un record fantàstic de la ciutat. Feia cinc anys que havia tastat Nova York, però d'una manera molt diferent a la d'ara. Aquest cop, vaig dedicar una setmana sencera a experimentar. He pensat que aniré penjant detalls, fotografies i memòries en diferents entrades, perquè si ho hagués de fer tot en una no acabaria mai. Ara bé, no he pogut esperar a penjar el curtmetratge que he estat preparant.

Aconsello prémer el botó de "hd" (alta definició), posar-lo en pantalla completa i deixar-se emportar per la majestuositat del blanc i negre. L'he preparat amb molt d'amor per una ciutat encantadora, seguint la pauta que va utilitzar Allen a Manhattan. Hi ha qui ho considerarà un plagi. Jo només influències cinematogràfiques.

Deixo doncs la història de Rowan Morgan, un ciutadà novaiorquès.

Perdut a la gran ciutat

2011-08-25T09:16:00.004+02:00

Faig, desfaig, poso i trec. No és la primera vegada que manifesto el meu odi innat vers empaquetar la rutina, posar-hi una etiqueta i fer que voli d'un país a un altre. En aquest cas, al menys, no pateixo per mides o pès: no volo amb Ryanair. Tampoc pateixo per l'experiència de l'estiu passat: una setmana perdut per Kenya sense res més que una camisa, uns pantalons i unes esportives.

Me'n vaig a New York. La gran ciutat. La que mai dorm. La del hot dog.

M'enduc uns quants objectius. A part de, òbviament, visitar la ciutat i explotar la meva càmera a base de fotografiar de manera persistent qualsevol cosa que se'm posi davant; m'he proposat enregistrar tant de vídeo com sigui possible per: preparar un "Vlogging in NY" (com aquest) i posar vídeo a un petit text que presenta per títol "Rowan Morgan, un ciutadà novaiorquès".

Últims preparatius: acabar de forçar la cremallera per tal que tanqui la maleta, adonar-me que el raspall de dents ha quedat fora i tornar a començar.

A la tornada, més!

Creperie Bretonne

2011-08-21T15:29:00.000+02:00

El més lògic en aquest post seria penjar la direcció del lloc, però quan vaig sortir estava tant distret per culpa del molt-més-bo-del-que-t'imagines gust d'aquest crep:

que ni tan sols hi vaig pensar. El que sí que et puc dir és que està entrant al pallol des de la plaça de l'ajuntament, a Reus, i que el cartell que reposa sobre la porta és aquest:

El tracte: excel·lent. La relació qualitat-preu: molt bona. El local em va agradar força també, especialment el poupurri d'anuncis publicitaris vintage que penjen de les parets. El recomano. ****/*****

Un bar, un grapat de fotos.

2011-08-19T19:10:00.000+02:00

Grapevine Fires

2011-08-15T12:57:00.001+02:00

Visita als estudis d'Ona Valls

2011-08-15T12:54:00.004+02:00

Fa un parell de setmanes penjava aquesta petita entrevista telefònica d'Ona Valls ràdio. El passat dimecres, però, vaig agafar un bus direcció Valls per visitar els estudis. Aquesta vegada es tractava d'una petita tertúlia junt amb un altre bloggaire, l'Arnau, per parlar de blocs i xarxes socials. Deixo penjat l'arxiu d'audio i, és clar, les fotos. Moltes gràcies de nou, Marta i a Ona Valls per l'oportunitat.

Foto: Marta Arjona

Arcadi Oliveres: Reacciona. I què collons faig?

2011-08-11T23:56:00.002+02:00

Foto: imaginium.es

Dues hores de discurs, una agilitat molt fresca i una retòrica impecable. No hi ha dubte que el senyor Oliveres és un gran orador. Tan sols fa una hora que he sortit del teatre municipal d’Almoster i segueixo donant tombs a les idees que he agafat de l’acte en sí. L’Arcadi les resumeix en dues: Indignació i Reacció (o dues tasques: indignar-se i reaccionar).

Indignació: ens ha donat una elaborada descripció (amb xifres, fets i anècdotes) realista, o pessimista, de la situació econòmica i potser ètica actual. Tanmateix una llista de personatges que són “uns delinqüents que ens ensabonen i cal posar a la presó!” (entre ells, Obama o Cameron).

Reacció: més del mateix; amb un parell de propostes per acabar amb la crisi: fer ús dels bancs ètics, aturar el consumisme, especialment quant a grans multinacionals (Inditex, Ikea...) i reduir la jornada laboral (també el sou, és clar) per tal que aturats puguin ocupar aquests buits.

Per acabar, una ordre: no culpar els immigrants de la situació de crisi actual.

Després, torn de preguntes.

S’acaba la conferència i no puc evitar preguntar-me... I ara, què collons faig?

A nivells pràctics, Oliveres em diu que usi els bancs ètics, que en trobo un a Barcelona. D’acord. Em demana que no compri a grans multinacionals (provaré d’evitar-ho). I diu que redueixi el meu sou (o el meu futur sou) per tal que algú altre pugui aprofitar la resta d’hores laborals. Genial, em toca la fibra sensible. Faig un recorregut als aturats que conec. Millor encara, als futurs aturats que conec. Fa tan sols uns mesos em deixava la pell fent selectivitat. Amics i coneguts estudiant (mòduls, cursets, carreres universitàries; estudiant). D’altres que no han aprofitat l’oportunitat d’aprendre (i que a sobre, encara ens han fotut als que sí que volíem); representa que tots nosaltres ens hem de sacrificar per ells? Em pots dir egoista, si vols. Marx parlava d’alienació del treballador, quan a causa del capitalisme i l’aparició del plus vàlua, aquest no rebia la recompensa corresponent al seu esforç. No estic disposat a deixar que això passi quan ni tan sols tinc garantia que serà una solució a la situació actual.

Resulta que ara em vull informar més. Oliveres ha descartat de “decent” qualsevol diari. No ha parlat d’altres mitjans de comunicació. Un moment, potser ha qualificat de “mínimament fiable” (no literalment) “Le Monde”. Li pregunten pels partits polítics actuals i es mulla menys que ningú: “tots uns delinqüents, tots a la presó”.

Llavors apareix un home entre el públic (tant que m’hauria agradat poder-li fer saber que li donava la raó) que pregunta, en resum: “si vostè té unes idees tant clares i precises, perquè no comença un partit polític? Perquè no intervenir?”. Oliveres resumeix una bonica història sobre una organització pacifista que es va posar en política i va acabar transformant els seus ideals i bla, bla, bla. I au, aquí s’acaba.

El 22 de Maig penjava una entrada que prenia per títol “I ara, què faig?”. Després de la conferència em queda prou clar que la situació actual no porta enlloc, però segueixo sentint aquesta mena d’impotència. Sembla que “reacciona” sigui el que tothom demana, però ningú sap com hem de reaccionar. Torno a parlar de Marx; ell tenia força escrits on criticava filòsofs anteriors perquè fins llavors només s’havien dedicat a descriure la societat del moment, però no a canviar-la.

No escric l’entrada per dir bé o malament d’Arcadi Oliveres; senzillament l’escric per dir que esperava una altra cosa. Més?, doncs sí, esperava més. No necessito conscienciació, ara és hora de buscar solucions. S’accepten propostes. Però no em serveix això de “tots uns delinqüents, tots a la presó!”, cap mitjà de comunicació es de fiar o “amb el que fem, no anem enlloc”.

Feeling Scheduled, el bloc, a la ràdio.

2011-08-07T22:42:00.001+02:00

Marta Arjona presenta el programa "Connexions" a Ona Valls, la ràdio local de Valls. Ens parla de l'univers a la xarxa: webs, blocs i altres llocs web. La setmana passada ens va parlar de tres espais. Un d'ells, el "muraguilles". Deixo penjat el clip d'audio. Aquest dimecres, a més, junt amb dos altres "bloggaires" parlarem sobre diferents llocs en xarxa, el futur de les xarxes socials i altres temes englobats amb l'etiqueta "connexions". A les 11, a Ona Valls. (Gràcies Marta!)

2011-08-06T15:50:00.002+02:00

Sortir un divendres nit i acabar adorant Buddha

2011-08-06T13:36:00.003+02:00

D'acord, el títol de l'entrada no fa exactament justícia al que va acabar sent la nit d'ahir. Teniem intenció de visitar el lloc abans de sortir de casa. Ens va encantar. Vam estar força estona gaudint de "Siddharta Spiritual Cafe". Només un defecte: música molt per sobre del nivell propici per parlar. Però vaja, l'afonia de divendres nit comença a ser un tòpic típic. Us deixo les fotos.

Moleskine

2011-08-06T12:29:00.000+02:00

192 pàgines ratllades, 9x14 centímetres, paper lliure de clor, sobre interior. El van utilitzar grans com Hemingway, Picasso, Chatwin o Sheakespeare. S’anomena Moleskine i no és només un quadern d’apunts. És la marca d’una llibreta de notes que ha passat a la història, renovada, modernitzada i re-enquadernada per ser venuda a preus irracionalment alts. En sóc fan. Des que vaig començar la primera, dues més s’han afegit a la col·lecció. Una d’elles dedicada només a il·lustracions.

Fins avui.

El Moleskine que estreno forma part d’una col·lecció dedicada a diferents ciutats. En aquest cas, New York. Dins hi trobem mapes, pàgines dedicades a locals, espectacles i hotels. No he pensat acabar-la aquest agost, espero anar completant les pàgines a mesura que apareguin més oportunitats per visitar aquesta ciutat tant màgica...

Això és un .gif (una successió d'imatges en una). No n'havia fet mai cap, potser ho faig més sovint.

Treball de camp.

2011-08-03T22:23:00.000+02:00

Dos camins, un poble. A Almoster hi ha senyalitzades dues rutes, amb informació cultural geogràfica i històrica disposada en diversos panells informatius. Molt interessant. Avui hem intentat una de les rutes. No l'he acabada, però ha valgut la pena!

Barraques Almoster. Crònica d'una nit d'estiu.

2011-07-30T14:51:00.000+02:00

Barraques. Quin invent més simple i quin resultat tant efectiu. La primera vegada que vaig anar en un festival així va ser a Reus. Que el mateix format es traslladés al meu propi poble em va fer molta il·lusió. Després d'un parell d'anys d'experiència, les Barraques d'aquest estiu han estat innolvidables. Òbviament em vaig endur la càmera i vaig tornar amb molt, molt de material. He fet una petita tria d'instantànies que resumeixen el que va ser tot plegat; una petita crònica d'una nit d'estiu.

Sabates llestes. Es prepara una nit llarga. Surto de casa.

Fan incondicional del món de la poma. No ho vaig poder evitar.

Bongo Botrako. Molt, molt bons.

¡Chipirón!

Foto de la nit. Els indignats expressen el que ha acabat esdevenint el seu símbol d'aprovació davant la proposta de la nova manifestació convocada. Mans en l'aire.

Gent. Els carrers d'Almoster plens.

S'acaba la festa, però no la nit. Moment de descans a l'aigua.

A poc a poc, d'imprevist, surt el sol.

I de sobte, s'alça entre els arbres...

Quarts de nou, toca dormir. Acabo la jornada de la mateixa manera que l'he començada.

El campament. Sentim una pluja molt fina a primera hora del matí. El final d'una gran festa!

Summertime.

2011-07-29T00:06:00.003+02:00

Era previsible que en el moment menys esperat tornaria la calor. Aquest no podia ser un etern estiu de dies freds, de pluja o d'incerteses... "mediterrànies"? senzillament, no quatllava. Quina llàstima. Miles Davis interpreta la cançó que acompanya el post d'avui; Summertime. Què es pot fer, si no, en un moment així? Una bona peça, un sopar a la fresca... i gaudir les vacances. Just en el moment en què ens haurem acostumat, tornarà el fred. Però fins llavors...

2011-07-28T15:19:00.001+02:00

Fotografies en blanc i negre de fa tan sols un estiu. La primera, a casa. La segona, al llac Como, a Itàlia. Aquests dies he estat força enfeinat estudiant per aprovar el carnet de cotxe. Demà a la nit, barraques a Almoster i acampada!

Un refresc, tres fotografies, tres cançons

2011-07-27T22:10:00.000+02:00

2011-07-26T21:11:00.002+02:00

2011-07-25T15:13:00.003+02:00

Back to Black cover.

2011-07-23T23:39:00.003+02:00

Encara sento la pèrdua. Amy Winehouse, font d'inspiració. No se'm acut millor manera que fer aquest petit cover (piano, bateria, veu, mesclats amb garage band) per fer tribut a una de les millors reines que el soul contemporani ha tingut mai. Back to Black.

2011-07-23T20:28:00.002+02:00

Amy Jade Winehouse (14 September 1983 – 23 July 2011)

2011-07-23T12:56:00.003+02:00

Aprofito una sola imatge per escriure un "dos entrades en una": el blog Feeling Scheduled torna a estar disponible, rere una altra plataforma, en anglès. I tinc l'entrada pel concert de The Kooks a l'Octubre a BCN:emoció incondicional.

Feeling Scheduled is now available in english (again).

2011-07-23T00:16:00.001+02:00

Facturar un record, una gran lliçó i una tassa Guinness amb Ryanair

2011-07-22T21:12:00.001+02:00

Torno d'Irlanda amb molt més que un bon record. Aquesta vegada l'experiència ha estat molt més complerta; no només pel simple fet que ha estat una estada de tres setmanes com la de fa dos estius... sinó també perquè hi ha hagut de tot. Al final te'n adones que de tot n'aprens; en un viatge, cada detall viscut, bo o dolent, és una lliçó de vida. I a part de tot això, torno a casa amb una nova taça, preparada per emmagatzemar el tè de tardes d'estudi. De fet, se suposava que l'havia de guardar per quan comencés el curs, però no n'he pogut estar.

Avui m'he matriculat a la universitat. Ara sí que sí sembla que tot queda enllestit. Tenir la carpeta de la facultat a les mans ha estat com subjectar el fruit de dos anys força durs.

Sincerament, ha valgut la pena.

Ara se suposava que m'havia de permetre un parell de mesets (Agost i Setembre, perquè no començo fins el 21) de relax, però sembla que aquesta paraula no encaixi amb el meu nom, així que actualment preparo llistes per refer la maleta.

Aquesta vegada, l'aventura es trasllada a la ciutat on mai és fosc. La cuna del pop-art, les grans avingudes i el hot-dog. Alicia Keys canta "these streets will make you feel brand new, big lights will inspire you" (aquests carrers et faran sentir nou d'estrena, les grans llums t'inspiraran...).

Hogwarts, Pompeu Fabra.

2011-07-19T01:44:00.003+02:00

M’agrada pensar que, a vegades, els imprevisibles capricis del destí no són només coincidències espontànies. Fa dos anys vaig venir a Irlanda pensant que acabaria sent enginyer de telecomunicacions. Però aquest lloc em va canviar. De sobte, allò que sempre m’havia agradat va sortir a la superfície com l’espuma d’una pinta de Guinness. Vaig tornar desitjant dedicar-me al cinema.

Al cap de dos anys de dur batxillerat, torno.

Anem ara uns deu anys enrere, quan vaig entrar al cine per veure Harry Potter per primera vegada, el primer film. Pocs esperàvem que un fenomen que tot just començava revolucionaria d’una manera tant especial la meva infància. I no només això. Puc dir que he crescut amb unes ulleres trencades de filferro negre a la ment fins ara.

Avui he vist l’últim film. He llegit i rellegit els llibres, però veure el resultat a la pantalla sempre resulta emocionant. Dins la sala, a mitja pel·lícula vibra el mòbil. Un SMS. Curt, breu. Una mena de cicle que es tanca de la manera més simètrica possible. M’anuncien que he entrat a la UPF, comunicació audiovisual.

En Harry marxa de Hogwarts i jo entro a Pompeu Fabra en una mateixa tarda. Tot plegat a Irlanda, el lloc on tot és tant i tant màgic. Coincidència...?

“Of course it is happening inside your head, Harry, but why on earth should that mean that it is not real?” (Albus Dumbledore al film).

Cobh, Juliol 2011 o un estiu alternatiu.

2011-07-10T22:00:00.003+02:00

Dues anècdotes de Cobh que tothom hauria de saber abans de preguntar-se perquè aquest lloc és tant especial. La primera, Cobh va ser l'últim port d'on va sortir el Titànic. Diu l'anècdota que el capellà que portaven al vaixell va decidir fer una parada a Cobh i que aquest es va quedar a l'illa per accident. Així que el que d'entrada va semblar un cop de mala sort, va resultar ser un fet que li va salvar la vida.

Un altre detall interessant d'aquest lloc és que hi ha més pubs als carrers que passos de zebra, la qual cosa podria explicar perquè el capellà es va quedar a l'illa enlloc de marxar cap Amèrica.

Uns quants anys i moltes Guinness servides després, aterro per tercera vegada a aquest petit poble al sud d'Irlanda, on la temperatura és infinitament menor a la que vaig deixar a casa i la rutina infinitament més activa. Esmorzo a les 7:30 dino a les 13:00 i sopo a les 17:00; podria dir que començo a sentir-me integrat a la cultura del país tret per un petit detall; a causa del fred (sí, sí, fred de debò) passo per una infecció d'orella, el que comporta que hagi de prendre una petita dosi d'antibiòtic i, malauradament, tingui prohibides les pintes de Guinness. Si tot va bé, però, el dijous podré deixar de prendre'n.

Perfecte, just a temps per celebrar la meva admissió (o per consolar la no-admissió) a la universitat. No podria haver escollit un lloc més màgic i més inspirador que Irlanda per viure un mes de tants i tants canvis. Seguiré escrivint!

Reus, revetlla de Sant Pere.

2011-06-29T01:07:00.001+02:00

Aquest és el curt del que parlava a l'entrada anterior. La fotografia és càlida. Les imatges han estat gravades sense trípode ni mecanisme de subjecció. La música l'he compost amb Garage Band i un sintetitzador Yamaha. Potser a més d'un li resultarà fàcil sentir-se identificat amb l'escena inicial...

Sant Pere!

2011-06-29T00:43:00.001+02:00

Una de les imatges de plaça Mercadal, Reus, aquesta nit, durant la revetlla de sant Pere. Ara mateix preparo un petit clip de vídeo amb algunes escenes interessants de la vetllada. Molt agradable tret per la calor... excessiva, empalagosa i agobiant. Demà acabo la maleta. No puc esperar sentir el gèlid vent irlandès. Tampoc em puc creure que demà a la nit m'hauré de posar un parell de jerseis. Aquesta és una de les coses que més ansio: un clima fred, humit i inspirador.

2011-06-25T16:43:00.001+02:00

D'això se'n diu celebrar (tard) el solstici d'esdiu!

Cambrils

2011-06-24T21:21:00.000+02:00

Res com adornar les vacances (al menys, les que porto fins ara) amb una paella a Cambrils. Aquestes són algunes de les fotos que he fet. Sento la meva extranya inproductivitat post-selectivitat a l'hora d'escriure, però això d'entrar de ple en vacances em va deixar "off", per dir-ho d'alguna manera. Aquesta nit me'n vaig a barraques (podeu veure les fotos de barraques d'abans d'ahir) i demà començo el delicat, complex i complicat procés d'empaquetament, enmaletament... no hi ha verb que faci sonar l'acció més fàcil. Possiblement sigui el més feixuc d'un viatge.

Em queden un parell de dies a terres catalanes. No puc esperar a tornar al que, a poc a poc, començo a anomenar "segona casa"... Irlanda! Aquesta vegada no m'emporto mapes. Però espero poder fer cabre el portàtil i la càmera. La idea és traslladar la quotidianitat en un ambient més fred, més humid i més inspirador, i és que 23 dies donen per força!

2011-06-23T11:57:00.002+02:00

Barraques Reus. Una nit en blanc i negre.

2011-06-23T11:38:00.000+02:00

Una nit genial ahir a les barraques de Reus. Ôbviament, em vaig endur la càmera. Vaig tornar a casa amb un bon grapat de fotos; algunes d'elles les deixo aquí. Al flickr n'hi ha més. Espero que la revetlla provi força!

The Video Dept.

2011-06-20T12:07:00.000+02:00

The radio dept. - The Video Dept.

GaudíR

2011-06-19T10:51:00.000+02:00

Sopar amb unes vistes com aquestes no té preu! Ahir vaig ser al restaurant Gaudir, a Reus. La qualitat del menjar tampoc ens va decebre. És cert que no hi ha res com un bon pa amb tomàquet, però també resulta interessant "deixar-se emportar" en un lloc així.

Fira del vi a Reus

2011-06-19T01:36:00.000+02:00

Aquests dies s'ha celebrat a Reus la fira del vi. Els carrers, guarnits amb arbusts i espelmes, han estat plens de gent tot el cap de setmana. S'hi respira bon humor; suposo que té a veure amb el fet que una copa és el complement essencial per gaudir la vetllada. Deixo algunes de les imatges.

2011-06-18T17:54:00.000+02:00

Com li dius a això? vacances? Sembla que no pugui ser. Després d'una vertiginosa i accelerada setmana de selectivitat, ens plantem davant l'estiu 2011!

Selectivitat 2011

2011-06-17T17:26:00.002+02:00

Vídeo/Paròdia del trailer del film "The Social Network" que resumeix, en poques paraules (o pocs estats del facebook...) el que ha estat la selectivitat 2011!

Una nit, un curt.

2011-06-13T16:16:00.002+02:00

Una nit, cinc instantànies.

2011-06-12T22:58:00.000+02:00

2011-06-12T14:18:00.000+02:00

2011-06-10T16:31:00.001+02:00

D'aquí una setmana exacta, ni cels foscos, ni estones tenses ni aïllament... D'aquí una setmana exacta, s'acaba selectivitat!

La nuit de l'homme

2011-06-06T21:17:00.001+02:00

Darren Aronofsky

Final de trajecte

2011-06-05T21:29:00.000+02:00

Final de trajecte; hora de baixar del tren. D’acord, encara em queda una setmana i mitja, però tècnicament em puc considerar al final d’aquest viatge. Ara mateix, “selectivitat” és el monstre que m’enterboleix la son. Però segons fonts externes “és el que toca”, o “tots ho hem passat”. Acabo amb ganes d’encetar una nova etapa i començar un bon grapat de projectes que tinc en ment. Abans, però, desitjo que l’estiu duri força.

Tinc preparat un viatge, programat a finals de juny, de 23 dies. El destí? Força previsible: Cobh, a Irlanda.

M’acomiado del post sota un allau d’apunts, un juny disfressat d’abril i una tènue llum de 21:30h...

Codes and Keys

2011-06-02T21:24:00.000+02:00

Una primera passada al nou treball de Death Cab for Cutie, Codes and Keys. No serà l'última. Una petita crítica: fantàstic.

In the mood of silence

2011-05-31T22:46:00.001+02:00

Avui ha estat un dia de notícies, notícies força interessants. També ha estat un dia de canvis, de novetats. L'he passat component mentalment la peça que presento avui: In the mood of silence, una melodia perduda entre sintetitzadors i LSD. En ella es pot apreciar el desenvolupament del dia: un començament suau, un clímax i un final tranquil. Em moro de ganes de posar-hi imatges, una mica de vídeo. Estic dubtant entre un time-lapse d'un dia d'una vida o retalls de ciutat...

Emoció.

2011-05-30T16:56:00.000+02:00

És la primera vegada que Vimeo em registra més de 2000 en tan sols una setmana. El comptador només considera bones aquelles visites que miren algun dels vídeos "de principi a final"(sense deixar la reproducció a mitges). La majoria de visites venen del Facebook; així que moltes gràcies a tots aquells que els heu compartit al mur.

Avui també volia escriure sobre la situació a Plaça Catalunya. Ara per ara, només havia tingut oportunitat d'anar a les assamblees de Reus. Sincerament, he quedat fascinat. Em vaig impressionar molt quan vaig sentir com havien reaccionat durant la celebració de la victòria del Barça. Però després de veure com han organitzat de manera tan eficient l'acampada... És com si una de les utopíes que ens plantejàven alguns filòsofs, o alguna de les seves teories, com l'anarquisme, s'hagués instal·lat al centre de la plaça, en forma de petita comunitat, gairebé, autosuficient. Una primera impressió molt optimista!

Recciona.

2011-05-28T15:14:00.002+02:00

Ahir, a Reus.

Qui és Andrea Motis?

2011-05-25T14:25:00.000+02:00

Té quinze anys, ha estat ensenyada a l'escola municipal de música de Sant Andreu i poseeix una veu màgica, hipnotitzant. La vaig sentir fa cosas d'uns mesos, però ahir em va tornar a sorprendre a la gala de "Català de l'any". L'han anomenada la "Norah Jones" catalana; sincerament, no m'extranya.

I ara... què faig?

2011-05-22T09:36:00.000+02:00

22 de Maig, eleccions municipals. És el primer any que voto, el primer perquè sóc major d'edat. Però canviem de dia. 21 de Maig; el poble de Reus es reuneix a la Plaça Mercadal. S'escolten queixes, missatges de protesta que semblen quedar-se a l'aire. D'uns fils estesos pengen un grapat de cartells, fets a mà. En ells, les veus d'aquells que no es conformen amb quedar-se plegats de mans. Al matí n'hi havia uns quants; a la tarda, molts més. A la nit, els acampants. En un moment de canvis (perquè és absurd negar que tot això no porta enlloc) m'envaeix un extrany sentiment d'impotència. "Fins aquí hem arribat" ?

Coses que no es poden evitar.

2011-05-20T22:03:00.002+02:00

Avui he acabat el batxillerat. Paraules tant difícils de dir com d'escriure. Una felicitat tant irracional que ni la birra més freda ni el curt més passional podrien expressar-la. Quan he arribat a casa, una cosa ha portat a l'altra i he acabat gravant aquest petit curt. Al final, el gènere és més propi d'un comercial que d'una simple reflexió expressada en fotogrames. Però tant és. 20 de Maig, s'acaba el batxillerat. Obrim la porta d'un hall. En ell, selectivitat i un estiu que, d'entrada, es presenta innolvidable. Una mica més enrere hi trobem la universitat, però ja hi haurà un curt per això...

2011-05-14T18:51:00.001+02:00

La inspiració és directament proporcional a l'estrés

2011-05-14T18:09:00.000+02:00

Última setmana de curs. Després tres setmanes de preparació per la sele, sele i vacances. Òbviament, tractant-se de l'última setmana es tracta també de la més plena. Amb més feina. Perquè serà que les millors idees apareixen quan no tens temps de realitzar-les? Fa un parell de setmanes que he d'acabar un parell de feines pendents i fins aquest cap de setmana no m'havia sentit tant inspirat per fer-les. He sortit a descansar una estona, càmera en mà, i torno amb 50 fotografies i 10 clips de vídeo. A sobre, Woody Allen estrena el nou film...

2011-05-14T12:43:00.000+02:00

Home is a fire!

2011-05-09T20:57:00.000+02:00

I aquí el tenim! el nou vídeo de Death Cab for Cutie, que acompanya un dels temes del nou CD, Codes and Keys. La cançó és "Home is a fire", i ens la van presentar poc després d'haver llençat el vídeo que acompanya el single del disc. El trobo interessant, senzill, discret però en certa manera molt profund. Conserven la línia original. Què ens espera a l'àlbum sencer?

2011-05-07T10:32:00.000+02:00

Enceto el cap de setmana amb molta feina, un dia ennuvolat i aquesta fantàstica escena d'Annie Hall...

Si això fos un film... com continuaria?

2011-05-05T19:04:00.000+02:00

Imagina que et trobes davant els primers fotogrames d'un film amb la més pura essència del dogma 95... Com els continuaries?

Aquestes són algunes de les meves propostes:

Tom és un noi que espera una cita que ha conegut a través d’un servei web: fastpartner. Ella no es presentarà. Ell es sentirà absurd i, en aquest moment d’humiliació l’atropellarà un cotxe que l’obligarà a passar-se dues setmanes amb la cama enguixada, condició que el portarà a viure aquest petit interval de vida d’una manera molt més intensa.

Tom és un noi que acaba d’arribar en un cos d’una vida anterior a la seva mentre du a terme una teràpia de regressió a la clínica del seu psiquiatra. A la vida real porta cadira de rodes. A la regressió, podem observar com es posa a caminar per primera vegada.

Tom és un noi que, amb 12 anys, es compra unes sabates de color grana amb la desaprovació de la seva mare; aquest fet el porta a adonar-se de com canviarà la vida ara que ha crescut prou com per prendre aquesta mena de decisions.

Tom és un noi que acaba d’obrir un sobre i llegeix el que conté. Després d’uns instants d’entusiasme (perquè, reconeixem-ho, tots sentim entusiasme al obrir un sobre d’origen desconegut) s’adona que la carta no va adreçada a ell; que hi ha hagut un error a la direcció. L’estripa i la llença. Aquest fet desencadena un conjunt d’actes-conseqüències que trenquen la rutina del noi.

Tom és un noi que estudia tecnologia industrial i, avorrit pel monòton contingut del temari, agafa la càmera i es posa a gravar imatges aleatòries d’allò que el rodegen. Les seves sabates, el que es veu per la finestra, el bolígraf... Sense voler, es deix la càmera encesa. I això seria el film: les imatges que acabés captant el dispositiu. 5 hores d’un mateix angle del dormitori d’un estudiant (el film resultaria més interessant del que d’entrada sembla) (i sí, sí, aquesta última proposta és bastant fidel a la realitat...).

Take me out!

2011-05-04T15:44:00.000+02:00

Hi ha dies que arribo una mica cremat a casa, i molts dies que no. I després, hi ha dies que arribo molt cremat. Podria omplir l’entrada amb un llistat de coses que em molesten. Però de què em serviria? Comprensió? Consol? Res.

Enlloc d’això, he decidit escriure sobre el remei. Abans que senyali res més cal que juri que (em) funciona. I no, no sóc un vulgar espot publicitari.

Així doncs, què suggereixo?

Endollar una minicadena.
Pujar el volum a nivells insanament elevats; no es paga l’abús de decibels.
Posar, per exemple, l’àlbum “Franz Ferdinand”, de la banda homònima (veure fotografia). M’obsessionen aquests escocesos. Una de les experiències més sublimes que recordo va ser presenciar el seu directe.

Ideals per aquests últims dies de curs, ignorar la massificació mediàtica futbolera de la setmana o, per què no? Un dilluns al matí.

Tick, tock. Nou rellotge a la família.

2011-04-30T19:50:00.000+02:00

2011-04-28T19:32:00.000+02:00

Publicitat. Fins i tot, recolzant a la capçalera del llit.

Cut off

2011-04-24T11:29:00.000+02:00

Repassava les escenes amb lentitud i precaució. Cada tall de càmera era el principi i final d’un nou angle amb que podia observar-la. Havien estat dos dies i dues nits de rodatge; tres actors i una actriu. Ara, enfonsat en la solitud de la seva habitació, escoltant la pluja caure sobre Barcelona, es dedicava a repassar els fragments on Miyoshi somreia a les lents. A través de la pantalla d’un iMac de segona mà, els seus llavis només es podien interpretar com un miratge. Ell sabia que rere cada un d’aquells píxels s’amagava una noia misteriosa, profunda i enigmàtica. Però ignorant aquests pensaments, es limitava a prémer el play una vegada i una altra.

2011-04-22T14:31:00.000+02:00

M'agrada la pluja. Avui, al matí, la tauleta de l'escriptori es veia més o menys així...

The lost photographer.

2011-04-18T22:25:00.000+02:00

1, 2, 3, 7.

2011-04-18T10:30:00.000+02:00

Tornada a la marxa. Després d'un cap de setmana d'irritant tranquilitat (sí, sí, al final irrita aquest "no fer res") toca posar piles noves i començar aquesta tarcera i última etapa del curs. Un bon Cd, neteja de diumenge, en dilluns, i començar a fer feina.

2011-04-17T16:42:00.002+02:00

S'amaga el fred, surt el turista.

2011-04-17T13:39:00.000+02:00

S'amaga el fred, surt el turista. I amb ell, múltiples maneres alternatives de guanyar-se la vida. Uns toquen instruments rars, altres fan playbacks absurds i n'hi ha que fins i tot ballen. Aquests els vaig trobar caminant per la part antiga de Barcelona, prop de M del Mar. L'efecte turista-bombolla-Barcelona em va semblar prou interessant com per gravar-ne uns segons. De nou, utilitzo un balanç de blancs molt càlid; influències Allenianes.

2011-04-17T12:21:00.001+02:00

Queda menys d'una setmana per la millor festa de l'any. Evidentment, parlo de Sant Jordi. Època de relats. Com el que penjo avui. Les influències Murakami són evidents, però no ho vaig poder evitar. Feia poc que m'havia llegit el Norwegian Wood, quan el vaig escriure. La intenció era crear un relat tant hipnòtic com descriptiu.

A vegades, quan escolto la brisa que es filtra entre les branques de qualsevol arbre proper recordo els fets d'aquella tardor de 1983. D'allò ja fa molt i, afortunadament, el temps ha esborrat el desgastat record que em queda de Nagasawa; de la seva pell fina, blanca, gairebé transparent; la seva mirada perduda... “El noi del somriure trencat”, li dèiem. A vegades la seva veu apareix en somnis capriciosos, però es tracta sempre d'imatges pobres i, sovint, distorsionades.

La calor sufocant de l'anterior estiu encara es respirava a l’aire. La terra, humida, desprenia l’alè d’esgotament després d’un període de sequera tant llarg. Semblava que amb les primeres boires de la temporada, petits insectes i altres criatures tornessin a viure. Aquell dia, el sol trencava de manera violenta un entrelligat de núvols grisos.

No sé com ni perquè vam anar a parar al bosc. Només recordo les nostres dues motxilles agitar-se amb passes forçades. El trajecte va començar quan encara hi havia prou llum; tot i així, l'espessor dels arbres enterbolia el terreny, creant ombres espontànies i misterioses. Durant força estona, només ens va acompanyar el soroll de petites branques trencant-se. L'aire era fred, però agraït de respirar. Vam decidir fer una petita pausa per beure alguna cosa. Em vaig recolzar en un arbre que regalimava resina i la mà em va quedar enganxifosa i bruta. Vam parlar força estona per, després, continuar caminant. Abans, però, vam restar en silenci uns segons.

A vegades, sospiro i intento recuperar l'absència de soroll de deu anys enrere. M'és impossible.

Vam seguir caminant força estona més, combinant les passes amb converses pròpies de l'edat, impressions i algunes previsions de futur.

Quan començava a ser fosc, vam muntar una tenda de color beix, de dues places. Vam lligar els cordills de manera rudimentària i vam fixar l'estructura amb pedres. Quan ja no podíem distingir les nostres formes, vam encendre dos llums de gas i, amb un fogonet, vam cuinar una mica de sopar.

Aquella nit vam acabar bevent massa. Cervesa rere cervesa, la conversa es va anar enfosquint, de la mateixa manera que ho feia la nit. Nagasawa em va confessar que aquell estiu, mentre jo havia estat fora, havia besat Miyoshi. Ella em va deixar dies després. Fins llavors, en desconeixia la causa.

No em vaig saber enfadar. Ni tan sols podia. Em vaig limitar a sortir de la zona de llum i posar-me a la tenda. De nit, es sentien diversos sorolls impossibles de reconèixer. Si no hagués estat perquè havia begut, hauria jurat que al nostre voltant, alguna cosa es movia de manera àgil. Poc després Nagasawa va tornar, es va estirar el meu costat i, amb una ampolla a la mà, em va demanar perdó.

Al matí següent, em vaig despertar amb mal de cap. Ell semblava que fes estona que estava dret. Em va dir que havia passat la nit sense dormir. Acte seguit, vam recollir el que havíem deixat i vam tornar. Res havia canviat a casa. En canvi, Nagasawa es va comportar d'una manera especial els següents dies. Va començar a parlar de manera més dispersa que abans. La seva mirada es va perdre una mica més.

Miyoshi encara em truca de tant en tant. Comencem parlant d’assumptes superficials per acabar perduts en el record. A vegades, trenca a plorar i jo ni tan sols sé que dir-li. Plora com ho feia deu anys enrere quan em preguntava si havia tornat a veure Nagasawa.

Ningú va saber explicar la seva desaparició. Es va buscar el cos durant mesos. Equips de professionals van intentar dibuixar el rastre del noi. Però encara avui segueix sent un misteri què se'n va fer. L’últim que es recorda d’ell és que va marxar de casa amb la intenció de tornar on dies enrere havia passat la nit.

En la intimitat, tots nosaltres ens hem atrevit a descriure la nostra pròpia versió dels fets.

Molts diuen que es va perdre entre els arbres.

Jo crec que el bosc el va seduir. El va hipnotitzar. I s’hi va perdre.