19 de gener, 2014

21



Arribar als 21 anys amb el mateix nivell d'incontinència urinària que d'incontinència verbal. No ho sé. Potser m'estic fent gran.

De Gràcia a Sagrada Família no hi ha tantes passes com m'havien dit. Segueix sent Barcelona, i segueix sent un pis d'estudiant(s). Em sorprenc netejant la tassa del vàter més sovint, anant a dormir una mica més aviat i comprovant masses vegades que tingui les claus a la butxaca de l'anorac. Els tuppers de la mare es fan petits a la nevera, ara que la tinc per mi sol. El llit es fa gran. I el silenci. Joder, el silenci.

L'he après a pal·liar amb els CDs que guardava a l'habitació del poble. Em vaig començar enduent els que millor quedaven al rebedor d'un pis de 60 metres quadrats. Però a poc a poc comença a molestar-me menys que els de la Oreja de Van Gogh quedin per sobre l'escriptori. De nou, crec que m'estic fent gran.

Fa deu dies que sóc major d'edat a escala mundial. A escala universal. I el món mai m'havia semblat tan gran. I jo tan petit. Tot plegat m'engresca. I a la vegada em fa sentir força impotent. Vull viatjar més.

Però ei, els Lumière van gravar deu vegades l'arribada del tren a l'estació fins que el pla els va quedar tal i com l'havien somiat. Tal i com l’havien concebut. Tenien a les mans la puta eina per fer cinema, i els va costar infinits intents anar a tombar. I aquí estem nosaltres. I aquí estic jo. Exprimint la història al límit, perquè cada pla que gravi surti una mica més millor.

El més important? No apagar la càmera. Perquè el dia que ho fem deixaran de passar-hi coses al davant.

21 anys.