19 de febrer, 2013

Cinc vinyetes d'una faula extraordinària


Els has sentit moltes vegades. Te’ls han dit. Te’ls han venut. I com que el primer pas és acceptar-ho: te’ls has cregut. Cap problema, ens ha passat a tots. Amb el temps, però, acabes descobrint que alguns d’ells no són tant certs com els esperaves. I és curiós, perquè sovint venen de les fonts en que més confiaries: la teva mare, algú amb experiència o els anuncis publicitaris. Aquestes són cinc de les frases que més he sentit en moments de crisi. I encara que costi afirmar-ho: són falses. 


1. Res és impossible. 

Fals. I, malauradament, massa fàcil de creure. El somni americà. Avui humil i treballador i demà Bill Gates. Costa acceptar-ho, però encara que ens pesi, en aquesta vida hem de viure amb limitacions. Econòmiques, atzaroses o, per què no? Genètiques. Us posaré un exemple. Al llarg dels meus vint anys he fracassat estrepitosament cada vegada que he intentat entendre el futbol. No el sé jugar, no el sé gaudir i no el sé apreciar. Ho vaig intentar durant molt de temps fins a arribar a la conclusió que mai me’n sortiria. El professor d’educació física em deia que em faltava coordinació i que sempre treballava amb massa tensió per xutar una pilota amb la decència requerida. Ho he de reconèixer: al principi això em va brindar frustració. Després acceptació. I aquí resideix el “moment brillant” d’aquesta desmitificació del tòpic: és cert, a la vida, hi ha coses impossibles, però precisament per això hem de ser perfectament conscients de quines són les nostres possibilitats, de fins allà on podem arribar i, posteriorment, potenciar-les al màxim. D’acord, mai sabré jugar a futbol. Però no menteixo quan dic que, a vegades, somio que em passejo per una catifa vermella i que recullo un Oscar. Sona ridícul, sí. I potser algú em dirà que mai hauria estat impossible del tot que jugués a futbol. Però la clau no està en la limitació d’allò que és impossible, sinó en l’acceptació que no sempre trobarem totes les portes obertes. Sempre m’han cridat l’atenció els casos d’estudiants que proven el batxillerat i s’esforcen durant tres, quatre anys per aconseguir aprovar la selectivitat i així accedir a una determinada carrera quan, en la majoria dels casos, podrien estar explotant les seves capacitats o el seu talent a través d’una altra via. 


2. El temps posa les coses al seu lloc / El temps posa cadascú al seu lloc. 

La meva preferida. A l’escola a vegades em frustrava. També a l’institut. I, per què no? Encara avui. Et trepitgen, són injustos i actuen amb joc brut. Superen batxillerat a base de xuleta, fan una carrera i en surten tant contents. Desenganyem-nos, el temps no els posa “al seu lloc”. El temps els fa polítics, treballadors, pares de família, posseïdors de grans fortunes. El dia de demà alguns d’ells tindran un sou major que el meu, amb una relació esforç/resultats menor. Ridícula. I és que la vida NO és justa. I això també ens pesa acceptar-ho, però és així. Es pot dir crisi de valors –o potser som els altres els que no els tenim ben ajustats?– però el que està clar és que la humilitat, l’amabilitat, la sinceritat... No venen. I entenc perfectament per què em van repetir tantes vegades això de “el temps posarà les coses al seu lloc...”: com li expliques a un nen que els valors correctes no condicionen els bons fruits? Els mestres s’esforcen en dir això de “copiant només et menteixes a tu mateix”, però mentrestant, aquests que tant es menteixen extreuen millors notes als exàmens. I després et diuen... “Però com que va copiar, mai se sabrà de memòria tots els rius d’Espanya”. 20 anys i ningú m’ha sabut explicar de què collons em serveix saber de memòria tots els rius d’Espanya. 

Val a dir que també he tardat vint anys en apreciar la bellesa d’aquesta negació. Acceptar finalment que no, el temps no posarà cadascú al seu lloc significa també desfer-se d’una vegada per totes de la frustració que el tòpic no funciona. Una vegada més, acceptació. I, finalment, orgull. Dignitat. Perquè encara que costi de creure, tots el portem dins. La satisfacció personal d’haver lluitat per arribar a una posició determinada, satisfacció personal en reconèixer una situació de “gràcies” i una altra d’ajuda. Satisfacció personal en pensar que el temps no els posarà al seu lloc, però a tu tampoc i SEMPRE et podràs aprofitar d’aquesta condició. 


3. L’esforç i la feina ben feta seran recompensats. 

Aquesta és interessant. Nietzsche ens deia que a base de creure en un Déu havíem arribat a acceptar el patiment i el dolor per arribar a aquesta finalitat tant maca: El regne del cel. Sembla que l’herència d’aquesta creença ha arribat a la cultura moderna: l’esforç i el treball porten una recompensa. I és fals. 

No, el treball no és directament condicional de l’èxit. No, la feina ben feta no sempre és reconeguda. Un currículum impecable de set folis no sempre és sinònim d’oferta laboral. Una carrera de deu anys no sempre brinda un futur més brillant a algú que n’ha fet una de tres. Com en els altres casos, la desmitificació del tòpic té aspectes positius. El primer és evitar la frustració. És possible que estiguis molt, molt convençut d’un projecte en que hi has invertit molt de temps i treball, i possiblement tinguis motius! En el millor dels casos es tractarà d’una autèntica obra d’art, un producte d’un valor inimaginable, que ha suposat la teva pròpia superació personal. I, malgrat tot, no funcionarà. No tindrà cap mena d’èxit. No tindrà audiència o no serà valorat com a tal. Hem d’estar preparats per aquesta situació. 

A més, però, i aquí en resideix la vessant interessant, admetre-ho ens permetrà economitzar el temps i l’esforç de tal manera que siguem capaços de crear un què d’un valor excepcional amb una inversió inicial menor. Dedicar infinites hores a l’estudi d’una assignatura no és el mateix que invertir-ne algunes en planificar i economitzar els continguts a estudiar, unes altres a fer-ho i unes altres a descansar. El resultat és sorprenent. 


4. No et rendeixis mai. 

Per què tenim aquesta por tant dràstica al fracàs? Què ha passat amb això de... “aprèn dels teus errors”? Per què mai ens hauríem de rendir? Aquest és un tòpic difícil de desmuntar perquè és fàcil relacionar-lo amb el fet de llençar la tovallola abans d’hora. Jo no parlo de fer-ho abans d’hora, jo parlo de fer-ho. Sí, a la vida ho hem de provar tot. Però per què témer a no aconseguir-ho? És curiós, a vegades pequem de poc temeraris. Però és lògic: ens entrenen per fugir del fracàs. Per contra, evitem situacions que ens hi apropin. Parlo del següent entrenament: si ensopegues, torna a aixecar-te. Si tornes a ensopegar, torna a aixecar-te. Aixeca’t tantes vegades com sigui necessari per arribar a la meta. Jo em plantejo si després d’haver caigut tantes vegades no és més aconsellable fixar un altre objectiu. Quan anava a l’institut tenia una professora de piano excel·lent. A vegades em proposava aprendre a tocar una peça, ens assèiem junts a classe i ella tenia la fantàstica paciència –sobrenatural– d’escoltar com fracassava compàs rere compàs. La solució no era tocar la mateixa cançó infinitament fins que sortís: la clau era en canviar de peça. Això no volia dir rebutjar l’anterior. Senzillament, deixar-la de banda per un altre moment, en unes altres circumstàncies i potser amb una mica més d’experiència. Fracassar no és el final, però sí una possibilitat. Potser l’oportunitat de buscar nous objectius, noves metes, noves maneres d’arribar als mateixos fins. A vegades val la pena rendir-se: no totes les lluites han d’acabar amb una mort. 

D’alguna manera m’agrada relacionar aquest punt amb el primer –res és impossible–. En cinema és freqüent que la tasca de producció i direcció d’un film entrin en xoc constant. El director –o guionista– idea, imagina, crea. El productor paga, o busca la manera de finançar-ho. Un director pot tenir la idea més bonica mai ideada i és el productor qui li haurà de dir que no en cas que no es pugui pagar. Tràgic. Aquest contratemps és el que ens porta a retallar en despeses. Aquell set de decorat no. Aquella escena tampoc. Efectes especials... es poden obviar. L’actor principal pot no ser George Clooney. La pregunta està en si val la pena seguir donant tombs al producte inicial –que no serà, ni molt menys, el producte final– o en rendir-nos, quedar-nos amb el que hem fet malament i iniciar una nova carrera amb un altre objectiu. Perquè sí, encara que dolgui, pot no ser possible arribar a una meta, però potser sí arribar a una altra millor. 


5. Els diners no donen la felicitat. 

Atenció perquè aquest pot portar controvèrsia. El més potent. Més imponent. Parlem d’entrada no de la frase en sí sinó del consell com a mostra d’ànim o suport. Els-diners-no-donen-la-felicitat. En una societat capitalista en què “els diners” són considerats “el premi”, deixar de buscar-los o perdre ambició per fer-ho significa perdre ambició en aconseguir èxit en aquest sentit, que en la majoria dels casos va acompanyat d’una pèrdua d’ambició personal, de fam de superació. Sona brut, però en un primer nivell d’anàlisi això és així. Si ens fixem en la frase en sí veiem que està mal construïda. No, els diners no donen la felicitat. Primer s’han d’invertir. Podem fer l’exercici –un tant infantil– d’imaginar un home (és curiós, per què sempre un home?) vell i garrepa en una torre amb milions i milions de bitllets al seu voltant i imaginar-lo com el més trist de la terra. Funciona, oi? Però ara imaginem-lo invertint-los en una família. Tres fills. Una escola on portar-los. Un cotxe. Dues setmanes de viatge cultural i passió per la fotografia. La cosa canvia. 

Quan arriba segon de batxillerat els alumnes –jo inclòs, en el seu moment– es posen les mans al cap i donen tombs sobre sí mateixos preguntant-se si allò que escolliran com a carrera serà vàlid o no (potser en un grau menys caricaturitzat). Llavors se’n van a les portes obertes, a les fires, el saló de l’ensenyament. I es calcula una freqüència de 8,7 vegades per minut la frase “Tu has de fer el que t’agrada i prou”. Em costa dir-ho, però no... no. Fals. Si per mi fos estaria jugant amb una càmera de vídeo tot el dia. Malgrat tot estudio una carrera –que no és medicina, i no és dret– però he entrat al joc, i quan surti buscaré feina i d’alguna manera hauré de contribuir en la construcció d’una família –qui diu família diu vida, casa. Per què seguir pensant que els diners no donen la felicitat si tot el que procedeix en la societat occidental a partir que deixem l’escola és regit per aquests? Donar suport al tòpic és contradir les pautes del capitalisme, i posar-se amb aquest sistema econòmic és com intentar argumentar que la oca és més vàlida que el parxís. Com a gran admirador del parxís, doncs, em toca dir que els diners sí que condicionen la felicitat: l’ambició, esperit de superació i afany creatiu que susciten –sempre conduïts de manera sana i no perjudicial per ningú– demostren que no només porten la felicitat sinó que ajuden a la persona a créixer i construir-se a ella mateixa. Això per mi és felicitat



No ens oblidem mai que no per creure hem de veure si no que per veure hem de creure, o el que és el mateix: tot el que he dit anteriorment és fals o cert en funció de com ho vulguem llegir. I així és com ho veig en aquest moment. Per això volia escriure-ho, projectar-ho, compartir-ho. Perquè és possible que en uns anys els torni a rellegir d’una altra manera i acabi dient que “Res és impossible!”; però al menys m’agradarà recordar que un dia en vaig tenir vint i que vaig descobrir que cinc dels consells que més m’havien fet mitificar eren, en realitat, cinc vinyetes d’una faula extraordinària.

1 comentari:

Àngels ha dit...

Quins vint anys més vius ! sempre com ara!!!