18 de desembre, 2012

Més i millor.


Les rajoles del bany són grises i blaves i verdes o potser només blau-verdes però jo les veig de colors. Els tubs fluorescents murmuren en silenci i de sobte em recorden a una peça de Trent Reznor pujada de to. No hi ha cap finestra. No hi ha llum. Només un mirall que em torna la mirada; un rostre noquejat, una exacerbació del que en un dia em vaig decidir convertir: creatiu publicitari a la llum del sol, celebritat a la de la lluna, turista perdut a la foscor.

M’hi he fotut perquè l’actriu que teníem contractada per fer l’anunci ho ha tornat a fer. Una noia jove, amalgama de races perquè, bé, això és el que ven, bé, això és el que dicten. Cada vegada que surt del cotxe –un últim model completament diferent a qualsevol cosa que mai hagis vist, des dels vehicles de l’altra temporada a les tasses de bany japoneses –es posa a riure de manera histèrica; se me’n fot què hagi pres. Jo vull que deixi de riure. Milions invertits perduts en la comissura d’uns llavis. Fins on hem arribat. I cada vegada que ho fa la directora artística dona una puntada de peu a la pantalla, i el vermell, verd i blau tremolen i l’escridassa i l’última vegada l’ha deixat plorant.

Remeno la butxaca del darrere d’uns Levi’s encaixats en unes Camper i n’extrec una paperina; l’escampo sobre la pica i inhalo un parell de vegades i merda ja hi tornem a ser i cauen dues gotes; em disposo a agafar paper però algú l’ha acabat. Em trec la camisa de quadres i la pressiono contra l’orifici però faig tard i ara les rajoles són grises i blaves i verdes i vermelles. Mullo el teixit i l’escampo per terra però encara és pitjor i ara tinc sang a la sola de les sabates i entre els dits.

Em deixo caure. I també als texans. I ara em poso a riure. Perquè d’aquí a Cannes i de Cannes a un altre anunci i d’un altre anunci a un nou producte; i més i millor i perquè si l’actriu pot fer-ho jo també. 

Perquè al menys no actua quan ho fa.
Perquè jo, tampoc.