25 de desembre, 2012

El Nadal dels Freeman II


Sempre ho va tenir tot. De la joguina més absurda a l’atenció més difícil. Fill de la filla gran de la família, havia heretat l’estupidesa del pare, l’obesitat de l’avi i la gràcia del gos. I tots el cridaven com a tal, i el tractaven com a tal i ell bavejava com a tal: els primers anys de vida i els segons, també. Als tres anys li van regalar el peluix més gran de la botiga, als set la millor pilota de futbol i als deu dues bicicletes, tres consoles i un iot. Ell sempre es va quedar les gràcies; perquè això sí, en tenia molta. I cada aniversari, cada sant, cada pasqua i, especialment, cada Nadal, tots els membres de la família es trencaven el cap pensant en què podria fer-lo més feliç. Un any la tia Mary no va encertar les seves preferències. Corre el rumor que l’avi no li va dirigir la paraula fins cap d’any, quan aquesta li va posar –dissimuladament –un sobre amb diners al plat, i ell va exclamar satisfacció amb el menjar ja a la boca (i al voltant de la comissura dels llavis i una mica per sobre la samarreta i pel terra). Pobre tia Mary.

Aquell any ja havia desempaquetat tres regals mitjans, dos de petits i quatre de grans –perquè així els catalogava. Però n’hi havia un que no acabava d’encaixar en cap d’aquestes tres categories. De forma irregular i en les condicions més deplorables, reposava en una de les cantonades de la sala d’estar. Quan el va agafar amb els seus dits gruixuts i maldestres, tots els membres de la família es van intercanviar mirades interrogatives per mirar de desxifrar-ne l’origen, però ningú semblava fer-se’n responsable.

Quina va ser la seva sorpresa quan, en desembolicar el paquet, es va adonar que la superfície estava recoberta per un llim fred. En regalimava una olor difícil d’identificar (acompanyada d’un fluid borgonya). En obrir la caixa, tot el que en va poder extreure va ser un material llefiscós. Un fetge humà, encara embolcallat en els seus propis sucs.

Com es va extraviar tal macabre finesa a la família? Encara ara és un misteri. Però és ben cert que sa mare es va desmaiar, tia Claire va vomitar sobre l’avi i el pare va escridassar tia Mary per no haver comprovat l’autenticitat dels regals.

Què voleu que us digui.

Sempre ho va tenir tot.


2 comentaris:

M. Teresa ha dit...

L'imagino ben bé com el Dudley Dursley, el cosí repel·lent de Harry Potter.

Un relat molt bo, una caricatura de la trista realitat en moltes famílies.

Que tinguis una bona sortida del 2012 i una millor entrada al 2013.

Un petó molt fort!!

David Moragas Llevat ha dit...

Gràcies per llegir-lo! Feliç 2013 M. Teresa, esperem que sigui un any ple de projectes, experiències i viatges. Una abraçada molt forta!!