13 d’agost, 2012

Somewhere


Surto de casa a primera hora del matí amb la maleta llesta, la motxilla plena i el passaport en mà. Passo el primer control a l'aeroport de Barcelona, mentre em disposo a volar a Londres per fer escala directa cap a Vancouver. Arribo, amb una mica d’angoixa pel poc temps que tinc per canviar d'un vol a un altre. Control. Escales. Passaport. Llançadora. Topo amb una cua de gent amb el cabell ros, ulleres de pasta i litrones de Starbucks a les mans: canadencs. 
Pujo a l'avió. Hora prevista del vol: les 13h.


A les 16h ens comuniquen que l'avió ha patit un desperfecte -per ara, encara desconegut -i que el vol queda cancel·lat. Cues. Més cues. I finalment, a les nou del vespre, ens plantegen dues opcions: un vol aquella mateixa nit, a les cinc de la matinada, de Londres a Dublin, de Dublin a Toronto i de Toronto a Vancouver -amb altres paraules, un autèntic suicidi moral - O un vol directe, el dimarts. Em quedo amb la segona opció.


British airways ens ha pagat un hotel a Heathrow a tots els passatgers que ens toca volar dimarts. A falta de lliures esterlines i a l'espera d'una trucada de confirmació dels àpats per demà, em trobo atrapat en una habitació austera, freda, d'hospitalitat prefabricada: m'encanta. Entre el Chateau Marmont de Sofia Coppola i la Terminal d'Spielberg. Un paquet de tiquets per gastar en menjar a Marks & Spencer i unes disculpes eternes. I és clar, els jocs olímpics. A tot arreu. 

Pròxima parada: Vancouver. 
O això espero :)