29 d’agost, 2012

Seattle, un cap de setmana i fanatisme adolescent



El sol fa estona que s'ha post. A fora gairebé és fosc. Els nostres rostres, dins l’autobús, descansen contra els vidres. Llueixen amb els tons blavosos que desprenen les bombetes artificials del vehicle. I llavors, sense previ avís, es posa a ploure, i el record de la primera nit a Seattle sembla quedar molt lluny. Tanmateix, no em trec els cascs, perquè sé que mentre escoli les vagues notes d'un rock descafeïnat que ara sona a ressaca pensaré que encara hi sóc.

El viatge en autobús, el divendres, em va resultar força més llarg del que esperava. Tres hores de trajecte i una perduda a la frontera americana. Vaig arribar a Seattle a punt per veure com es ponia el sol. Llavors tot plegat va ser força caòtic, perquè no esperava topar-me, d'entrada, amb una ciutat tant meravellosa. Avui comentàvem a classe que a vegades, els motius per els quals t'enamores perdudament d'un lloc no depenen de com és aquest sinó de les circumstàncies que t'hi porten.



 
Doncs bé, jo vaig aterrar al mig de Pike Place Market, on es concentra gran part de l'activitat comercial i turística de Seattle. L'hostal, d'entrada, semblava estar emplaçat al millor lloc possible. He de reconèixer que just entrar vaig haver de comprovar si realment aquell era el lloc on em dirigia: unes escales estretes, amb moqueta, semblaven no portar enlloc. Vaig arribar a la recepció una mica desconcertat. Però llavors tot va ser bon humor, olor a menjar, sofàs, cafè americà gratuït i recepcionistes enrotllats.



 
El noi de recepció em va dir que l’estança em podia sortir més barata si no em feia res dormir en una habitació mixa. "No, no em fa res". Així que al final vam acordar un preu de 30€ la nit, esmorzars inclosos. La cambra va resultar ser fantàstica. Quatre llits amb cortina, ventiladors i làmpades individuals. Els banys, a fora de l'habitació, també eren d'ús individual. Molt acollidor tot plegat. 

El primer vespre el vaig estrenar a The Crocodile, un pub llegendari a la ciutat, on els membres de Death Cab for Cutie hi anirien a fer birres i veure concerts i on, en un futur, portarien el seu show, esgotant les entrades en cada ocasió.






 

El meu pròxim destí era l'hotel OK, casa de l'escena grunge dels 90 (Nirvana, Soundgarden), però, "malauradament" em vaig topar amb la posta de sol des del Pike Place Market. Em va hipnotitzar de tal manera que quan vaig decidir marxar ja era massa tard. A jutjar per les imatges, però, no em sorprèn que em quedés distret durant tanta estona. Després me'n vaig anar a sopar uns tacos (el menjar de moda a la ciutat!). El dependent em va parlar amb castellà. Em va dir que portava deu anys vivint a la ciutat, i que aquella vida no la canviaria mai per res. 

Començava a entendre per què.










 
El matí següent va començar aviat. Em vaig vestir amb una samarreta dels Death cab For Cutie, amb orgull. Vaig agafar un autobús que em portés a les afores de la ciutat. Concretament, a Market Street, on vaig fer la primera pausa de la jornada: Sonic Boom Records. Una botiga de CDs gestionada per músics locals, on el baixista de la banda, Nick Harmer, hi va treballar just després de graduar-se del batxillerat. M'hi hauria estat tot el matí, però no tenia prou temps. Em vaig endur uns CDs, i després de mantenir una bona conversa amb la dependenta sortia de la botiga amb una samarreta del lloc i adhesius. 
















La següent parada va ser a Sip & Ship, una mescla entre cafè i servei de transport de paquets, on la banda hi solia freqüentar. En veure'm amb la samarreta, a la responsable del negoci se li va il·luminar la cara. Suposo que li va fer gràcia. Estem parlant d'un local ordinari a les afores de Seattle. Que un bon dia s'hi presenti un Català amb ganes de conversa pot resultar l'esdeveniment més sorprenent de la setmana. Tant és així que em van convidar a xocolata desfeta, vam estar una estona conversant i, finalment, ens vam fer fotos amb els mòbils. Llavors ens vam acomiadar sota la promesa d'un dia tornar-nos a veure. Tant de bo sigui així!




 
Vaig caminar una mica. I una mica més, fins arribar a American Music, una botiga d'instruments, i institució de Seattle, que va obrir les portes al 73; orgullosa de presumir que va ser la casa on els Nirvana, Soundgarden o Alice in Chains van comprar el seu equipament.




 

Vaig dinar a Taco Time, on em vaig demanar un Burrito, l'àpat i el restaurant on la banda solia anar després d'assajar. Les cambreres del local es van mirar amb cara de complicitat en veure la meva samarreta, però imagino que aquest lloc resulta una mica més turístic en aquest sentit.



 

A la tarda el nivell d’assetjament adolescent va arribar a un límit que ni jo m'explico, quan vaig decidir visitar el primer apartament on Ben Gibbard, el cantant de la banda, es va instal·lar quan va arribar a Seattle. No en tinc imatges perquè, tractant-se d'una zona residencial, vaig preferir respectar la intimitat dels que encara hi viuen. Però puc assegurar que va ser una tarda força especial. Em vaig posar els cascs i vaig escoltar les cançons dels primers anys de la banda. Semblava que, de sobte, totes aquelles notes i allò que traspuen tinguessin una nova dimensió, un altre significat. 

Vaig concloure la jornada passejant per Downtown Seattle i visitant alguns dels principals atractius turístics. Se'm va tornar a fer fosc sense adonar-me'n, així que vaig tornar a l'hostal. Dissabte nit, i la crua impossibilitat de sortir de festa per culpa de no tenir l'edat requerida (21 anys, als Estats Units). De sobte vaig recordar la meva visita a Edinburgh quan encara no en tenia 18, i com ens havien fet fora a empentes de tots aquells locals. 

Em vaig adormir pensant en això i en que, en certa manera, tot plegat era un deute pendent per tornar a la ciutat i viure-la de nit.







 
Diumenge al matí vaig haver de fer la motxilla, de nou. Em vaig acomiadar dels companys d'habitació: la noia de Victoria, l'alemany que havia emprès un viatge per tots els Estats Units, un parell de mesos abans, i un Japonès que dormia amb la seva càmera reflex. 

Vaig fer una visita al primer Starbucks. L'origen. I pensar que ara n'hi ha tants, tantíssims.





 
Una mica després, abans d'agafar l’autobús, vaig posar en pràctica el costum habitual de les famílies benestants americanes de diumenge al matí: el brunch; aquesta mescla entre "breakfast" i "lunch" que serveix de pretext per llevar-se tard, llegir el diari amb calma i fer una pausa abans d'emprendre una nova setmana. Ho vaig fer a "Local 360" amb l'excusa de poder-me gastar els diners que m'havia estalviat a l'hostal. Va valdre la pena.







 

L'autobús fa un minut que s'ha parat a Granville Street, Vancouver. Ha deixat de ploure, però les gotes d'aigua encara fan moure el parabrises del vehicle. És tard. Entro al primer local que trobo obert per mirar de sopar una mica. McDonald's. Però hi ha alguna cosa que desentona. Senyals que em demostren que ja no sóc als Estats Units. Els cambrers no tenen la pell greixosa, els carrers fan olor a net i no veig la bandera lluint en cap lloc. Pujo al Skytrain i m'assec, pensant -amb certa nostàlgia- que potser, en el fons, ja ho trobo en falta. Fins aviat, Seattle.



5 comentaris:

Anna. ha dit...

Quina enveja que ens fas! Seattle no m'havia cridat mai l'atenció i ara, de cop i volta, m'han agafat unes ganes inmenses d'anar-hi! crec q mai em cansaré dels States.... Aprofita moltíssim aquests dies q et qeden!!! :)

Àngels ha dit...

Realment ets tu !!! o estàs preparant un guio...? Fantàstic, com sempre.

David Moragas Llevat ha dit...

Hahaha gràcies a les dues. Realment va ser tota una aventura, però de debò que m'hauria agradat molt poder sortir de nit amb els companys d'habitació. Sabeu que la primer anit ni tant sols me'n recordava? La cara que se'm va posar quan em van dir "no pots entrar, ets menor d'edat". De debò que va ser molt curiós tornar-me a sentir tant jove. Una abraçada, ens veiem en breus.

M. Teresa ha dit...

Quina ciutat més maca! M'ha encantat Seattle, al menys tal com tu la pintes i les fotos que ens ensenyes. M'imagino que la muntanya nevada que es veu de fons correspon al Olympic National Park, no?
Acaba de passar uns bons dies!

David Moragas Llevat ha dit...

Efectivament, es tracta del Mount Rainer, considerat un dels volcans més perillosos del món. Gràcies per el comentari!!