21 de juliol, 2012

Spider-man sense la màscara


La fórmula del superheroi americà en el cinema sembla contenir uns ingredients constants: l'home, inofensiu i tímid sota la seva identitat però fort i dominant amb la màscara posada; la dona, atractiva, misteriosa i dependent d'una força major. Un vilà, aparentment, impossible de vèncer i pirotècnia, molta pirotècnia.

Marc Webb aprofita la figura del superheroi que s'enfila per les parets però no sense abans transgredir la fórmula per modelar-lo a les pautes que regeixen el seu imaginari. El resultat de l'equació? Bo, molt bo.
Per entendre aquesta interpretació analitzem què hi ha rere el darrer film del director. Webb es va dedicar a dirigir videoclips fins al 2009, quan va fer el seu debut a la gran pantalla amb el film (500) days of summer (500 dies junts): la entranyable història d'un romanç emplaçat a Los Angeles entre dos joves amb gust per la música britànica dels Smiths, els films de la Nouvelle Vague i les excursions a Ikea. Tres anys després, el director torna a la cartellera amb "The Amazing Spider-man".

En aquesta nova versió de la història, l'home aranya és encarnat per Andrew Garfield; la dona, Emma Stone. No és casualitat que el director decidís optar per la parella de moda adolescent: els personatges, més joves i inexperts que en les versions anteriors, reflecteixen perfectament l'estètica "pop" del film. Dels carrers transitats de Nova York als passadissos d'institut; dels conflictes d'identitat a les dificultats d'una primera cita. Spider-man ara és un jove geek, apassionat per la ciència, amb ulleres de pasta i amb un skateboard com a eina indispensable. La carrera del director com a creador de videoclips es veu reflectida, com es veia també en el seu darrer film, en determinats moments en què l'acció es sincronitza amb peces de rock descafeïnat i la posada en escena es converteix en tota una coreografia.


És interessant veure com en aquesta versió, prevalen les imatges -en abundància i importància -en què l'heroi actua sense la seva màscara (val a remarcar l'èpica escena en què aquest es treu la màscara per salvar un nano d'un cotxe en flames) que amb la disfressa posada. El superheroi es converteix en un personatge proper. Un gest d'intimitat que fa prevaldre el diàleg per sobre dels efectes especials; una història d'amor per sobre d'una lluita contra el vilà; un film sobre la innocència dels 17 anys per sobre d'una pel·lícula corrent de súper-herois.