20 de juliol, 2012

Benicasín, Benicasín.


Només fa una setmana que vam tornar del FIB (Festival Internacional de Benicàssim) i l'eco de les últimes notes encara dóna voltes al nostre cap. Perquè si, en aquest moment, podem estar segurs d'alguna cosa és que l'experiència "deix marca". El més curiós és que tot plegat passa sense que ni tan sols te n'adonis.



Et plantes al recinte amb la tenda -o sense, en cas que vulguis acabar a la d'algú altre -, les expectatives per els núvols i ja amb una fina capa de suor que t'acompanyarà els quatre dies que duri l'experiència. Llavors comences a conèixer gent. Primer dues angleses que t'has trobat venint. Llavors els teus veïns. Llavors fans incondicionals de tal banda amb qui et sens especialment identificat. A poc a poc, vas forjant una meravellosa família, unida al màxim davant la perspectiva d'una data de caducitat que sembla quedar molt lluny. Llueixes la teva polsera com a insígnia indispensable per accedir al paradís, el recinte de concerts. Et promets a tu mateix cada nit que intentaràs anar a dormir "una mica més aviat que ahir" i que intentaràs desfasar-te "amb una mica més de sentit comú que ahir". Però, per suposat, no ho fas, i tanques els ulls sota la dutxa d'aigua freda al matí següent pensant "va valdre la pena". La gran quantitat de persones al festival condicionen la teva pròpia pèrdua d'identitat, de manera que tant et pots sorprendre gratament parlant anglès amb una sueca i un australià com cantant mentre algú toca la guitarra com ballant amb De la Soul sent conscient que no has rapejat en tota la teva vida.




Plores amb Bob Dylan. Ets conscient que no veus absolutament res, perquè ni les càmeres de l'escenari poden enquadrar tal mític primer pla. Però no pots evitar emocionar-te cada vegada que aquella figureta s'atreveix a ballar amb tocs de swing davant la multitud. Stone Roses, Noel Gallagher's High Flying Birds, The Vaccines; sacseges el cap com si no hi hagués un demà. Ed Sheeran a l'escenari i de sobte tothom té algú a qui abraçar, i fins i tot tu et poses una mica romàntic. Però poc després New Order toquen el seu "Bizarre Love Triangle" i et sorprens rodejat de gent que, com tu, entonen la tornada amb els braços a l'aire. 

I en un moment donat la teva motxilla torna a penjar de tu, o tu penges d'ella; i te n'adones que, per molt que pesi, aquell final anunciat havia d'arribar en un moment o altre. T'acomiades, però no sense abans dedicar un últim bes i repetir, com has sentit en tantes i tantes bandes anglosaxones "Thank you Benicasín, Benicasín". 


Vam anar al festival… i el vam viure. Ens vam endur un fantàstic record, un relat i un parell de polseretes blaves que lluirem amb nostàlgia. Moltes gràcies a Indiespot i a Ron Barceló per la experiència. Va valdre la pena.