13 d’abril, 2012

El programa més atrevit de la Terra!


Un pla general canvia a un pla detall on podem apreciar la cara de la concursant de la setmana. Americana, rossa, republicana, de mitjana edat. Pateix sobrepès. Un presentador disfressat de mil homes saluda de manera efusiva. “Benvinguts al programa més atrevit de la Terra!”. Sona una sintonia de plàstic mentre la càmera enfoca un públic que aplaudeix desinteressadament, mecànicament. Alguns espectadors criden. Un rètol lluminós fa intermitència “El programa més atrevit de la Terra”. 

“Avui la senyoreta Fay contestarà l’última ronda de preguntes per decidir si finalment es queda o no amb l’espectacular premi del programa!”. Ningú recorda la quantitat de diners que la concursant s’hi juga, però tant és: n’hi ha molt, moltíssim. Un altre pla detall de l’americana rient de manera exagerada. Se li marquen les arrugues en una pell blanca, pintada amb desgana per l’encarregada de maquillatge de la cadena. Vesteix una faldilla de color cru i una camisa blanca amb estampat floral. Les sabates, dissenyades deu anys enrere, semblen fer esforços sobrehumans per fugir de les seves extremitats: gruixudes, desproporcionades. A poc a poc, entre flashos i colors llampants, avança el programa. 

Pregunta rere pregunta, la concursant traspua ignorància; el públic crida amb entusiasme i ella llença riallades histèriques. El funcionament és simple: cada vegada que no encerta una resposta, ha de realitzar una prova. Per ara, ja s’ha hagut de llençar un llim verd pel cap i ha acceptat cremar un àlbum fotogràfic amb alguns dels seus millors records. 
Arribem per fi a l’última pregunta. Contesta de manera brusca i falla. “Bingo”, pensa el realitzador; deu minuts més de màxima audiència. Arriba, doncs, la prova final. El premi o la porta de sortida. 
Apareix una gran pantalla a plató i s’il·lumina de cop. El públic queda enlluernat. En ella, un primer pla d’un nen de set anys que somriu de manera confosa i innocent. 

“Reconeixes aquest noiet?” pregunta el presentador, tot i que ja sap la resposta. La dona contesta que sí, que és el seu fill. No ha esborrat el somriure de la cara. En silenci, un petit compartiment apareix a plató; dins, un botó vermell. 

“Quan li vam preguntar a la Fay per el seu fill, ens el va descriure a la perfecció. No es va deixar res. Gustos, preferències, somnis... i temors!”. El públic riu. “Fay, quin és el temor més gran del teu fill?”. L’americana contesta de manera còmica que són els pallassos. El públic riu amb més ganes. “L’elecció és només teva”, dirigeix el presentador a la concursant. 

“A continuació, no us perdeu l’última prova de la nit; tornem després de publicitat”! 
I hi tornen després de la publicitat, és clar. No fan falta gaires explicacions. De fet, tampoc convenen. Ara tota l’atenció recau sobre l’americana que, suada, resisteix a esborrar el somriure irònic de la seva cara. Tothom la mira i totes les càmeres l’apunten. El seu fill segueix rere la pantalla gegant. Sembla que, en silenci, esperi poder sortir d’aquella cambra virtual que queda fora de plató, en un espai on la perversió, la transgressió i el terror de les taques vermelles, verdes i blaves no hi puguin arribar. 
Un premi dolç, seductor, ambiciós. Un presentador de plàstic. Un realitzador amb problemes digestius. Una mà que tremolosa i tímida es separa del ventre. Un dit que es recolza suaument sobre el botó vermell. Un somriure ara histèric. 

El prem. 

Tothom es queda en silenci. Les mirades ara van dirigides a la gran pantalla. Apareix una figura més. Porta la cara pintada de blanc però en destaca un nas vermell intens. Un clown. Tres. Acaricien suaument el nen per l’esquena. Aquest es gira i es queda quiet, glaçat. La mare es posa la mà gruixuda sobre els llavis per amagar un somriure estúpid. Dos segons després el nen arrenca a cridar. Llavors les reaccions són del tot confoses. Rere la pantalla, uns segons desconcertants. Una llàgrima. Xiscles histèrics. Rabiosos. Una càmera que s’apropa al seu rostre. 
Però ja no és pànic el que s’hi veu. Tampoc decepció, ni por, ni desconcert. 
Un sentiment impossible de descriure; absoluta i profundament amarg. 

Una llàgrima vermella, verda i blava.

4 comentaris:

Clàudia ha dit...

Feia temps que no llegia res teu! Simplement excel·lent. Molt de la teva línia!

David Moragas Llevat ha dit...

Gràcies Clàudia!! me n'alegro que t'hagi agradat.

Arnau Castro ha dit...

Angoixa. Molta angoixa.

Però molt ben narrat David, bravo!

David Moragas Llevat ha dit...

gràcies Arnau! segueixo els articles del vostre web. Molt bé!