18 de desembre, 2011

The Artist


Hollywood, 1927. Productores fent films a cops de claqueta, audiència amb mono de safreig i l'starsystem. The Artist recull una mica de tota l'essència de l'època i el paradís de la fabrica de somnis. Però desenganyem-nos, es tracta d'una pel·lícula absolutament moderna. Personalment, em va encantar. 
La simple idea de fer un film en blanc i negre, mut, que faci homenatge a la indústria cinematogràfica nord-americana dels 20/30 es sembla fantàstica. En un moment en què el cinema s'escampa en totes direccions, és interessant veure propostes noves i, per què no, una mica ambicioses. 

Genial el treball que el director, per irònic que soni, fa amb el silenci. Tanmateix els descarats jocs d'ombres i reflexes. Ambdós aspectes em porten a preguntar si Michel Hazanavicius en fa un ús exagerat per recrear els films de l'època o si ho fa per, des d'una vessant manierista, evidenciar la impossibilitat de tornar en un moment en què el cinema formava part de l'estil de vida d'una generació elegant, feliç i molt menys sorollosa que cap de les actuals.