10 de novembre, 2011

Claustrofòbia

Paris 2010-2011

És fosc. Deixo Marina, la parada de metro, enrere i me’n vaig a l’hotel que l’empresa em paga durant l’estada a Barcelona. Un supositori Agbar m’il·lumina la nuca, però ni tan sols m’immuta. A l’habitació m’espera una caixa de plàstic amb espaguetis precuinats. “Tu forades la tapa i nosaltres en fem la resta!”. Baixo a les màquines dispensadores; coca-cola, cacauets i preservatius. Aquesta nit només la coca-cola.

Vinc d’una projecció d’un film de quatre hores. Napoleó. Forma part del programa del seminari. Acabo amb mal de cap i pampallugues mentals. L’himne francès colpeja cada un dels racons de la ment. I la bandera.
I de sobte el record de l’hivern passat no em queda gens lluny.

Torno a sentir l’avió. Vaig seure al passadís perquè pateixo claustrofòbia i no m’agrada posar-me al costat de la finestra perquè a vegades et toquen persones obeses com acompanyants de vol i m’imagino que en cas d’accident obstruirien el passadís. Tot i que aquell trajecte el vaig passar somiant amb ella.

L’agència de publicitat havia contractat la model perfecta per vendre una nova marca de làctics basada en ingredients experimentals, menys naturals, més econòmics, menys calòrics. La història habitual.
Però jo només pensava en els seus llavis patèticament tacats de blanc després d’infinites tomes d’ingestió no intencionada de batut.
Aquell hivern París havia estat l’escenari perfecte d’un crim: la boira, el suspens. Però jo havia marxat perdut en un film romàntic.

Ara una americana obesa obstruïa la sortida de l’ascensor.

1 comentari:

Cristina ha dit...

Gallina de piel.