30 d’octubre, 2011

Tintin.


El fet que al principi d’un film s’indiqui que aquest és “especialment recomanat per a públic infantil” ha anat perdent valor amb el temps. Ho dic perquè sembla que les darreres pel·lícules adreçades a aquestes edats han agradat perfectament a un gran número d’adults. 

Doncs bé, reconec que Tintin és una genial pel·lícula, però sí que vaig tenir la sensació que aquelles imatges no estaven fetes per mi. 
Desenganyem-nos, Spielberg es llueix que fa por. Rere uns plans en continu moviment vertiginós, persecucions impossibles i la impecable fusió de tres històries d’Hergé, un Tintin, una mica més madur, sedueix la sala al compàs de la música de John Williams (fluixa, molt fluixa). 

El problema és que el suspens, la tensió i els desenganys en la trama els han substituït les respostes fàcils, la sort o l’atzar. Allà on hi hagi un objecte fora de lloc hi passarà alguna cosa, cada caiguda al buit tindrà el seu objecte on recolzar-se, cada pista portarà a la següent i cada acció tindrà un resultat impecable. Seguint una mica la línia d’aquell Indiana Jones. En el moment en què apareix la primera pista, saps perfectament que el dolent perdrà, que els protagonistes resoldran l’enigma i que sortiràs del cinema pensant exactament el que pensaves abans d’entrar. 

Qui sap? Potser sóc jo el que s’ha fet gran.

3 comentaris:

Marta Arjona ha dit...

Si, tots ens fem grans però estic completament d'acord amb tu... la petjada Indiana Jones es nota massa... enrere ha quedat aquell Tintín dels còmics de la nostra infantesa que mantenia la intriga fins al final!

Seaborghi ha dit...

No he vist la pel·lícula encara, però penseu que quan llegíem els Tintins erem molt petits (públic infantil)...

Arnau Castro ha dit...

Decepció per la banda sonora de Williams... ell sí que ja comença a ser un pèl gran!

La pel·lícula em va agradar, però la sensació que comentes és ben certa. Algunes situacions estan portades a extrems tant impossibles que et fan perdre una mica la sensació de realisme. I això s'accentua quan ets un gran seguidor del periodista francès, ja que considero que en els còmics el realisme era ben present.

Però ja se sap! L'estil hollywoodense ha d'atreure al gran públic, encara que això vagi en deteniment del propi còmic.

Amb tot repeteixo que el film em va agradar, i veure a un Tintín "renascut", que segurament propiciarà la lectura dels còmics per part dels més (i no tant) menuts, encara em fa gaudir més.

N'haurem de veure les altres parts!