26 d’octubre, 2011

Barbacoa.

Ireland. April 2011. Cobh.

Sempre vaig dir que era un veí model. Tallava la gespa del jardí quan passava uns mil·límetres de l’habitual, escoltava música clàssica i de tant en tant òpera i sempre saludava amb un somriure. 

Tenia... tenia un tic nerviós força divertit. A vegades, inesperadament, el rictus li quedava tens i llavors, durant uns segons, se li veia una filera de dents blanques, impecables. 

Ell i la seva dona van venir aquí farà cosa de dotze anys. Els dos buscaven una urbanització tranquil·la i acollidora lluny de la ciutat. I què vol que li digui, aquest deu ser el veïnat més tranquil d’Anglaterra! Excepte quan els nanos tornen de l’escola i es posen a jugar i la petita Mary crida com una boja perquè el seu germà li pren una nina rossa espantosa. I de tant en tant fem una barbacoa. És molt divertit. 

El dia de després en vam fer una. Ell va dir que la seva dona estava malalta, i que per això no havia vingut. Res més. Un mal de cap, potser migranya. Tinc entès que ella, de tant en tant, es prenia una copa de més. 

Però de debò creu, agent, que una persona així seria capaç d’assassinar a ganivetades la seva muller? He sentit que les proves d’ADN de la sang que es va trobar a la cuina ho confirmen... però com és possible, agent? Com s’amaga un cadàver així? 

A més, aquell matí semblava tant content, tant relaxat, i bevia una copa de Martini i tothom estava encantat amb els pastissets de carn que havia portat i el seu tic... el seu tic el feia somriure com mai ho havia fet... Com és possible?

6 comentaris:

Guille ha dit...

El principi deixa una mica que desitjar, però després agafa un toc interessant -que a la vegada et fa replantejar de forma positiva el principi-. Jaja, per ser el primer blog que llegeixo no està mal (es conya, m'ha agradat!)

Aviam quan m'animo a publicar algo jo. Me n'hauràs d'ensenyar.

David Moragas Llevat ha dit...

Gràcies company! He passat ara pel teu i he vist que encara no hi ha res. Benvingut! Ja veuràs com això d'escriure en un bloc aviat es fa fàcil. Ens veiem a classe.

David.

Marta Arjona ha dit...

Intigant...et fa pensar una cosa i després...és una altra totalment difernet. Molt bona David!

David Moragas Llevat ha dit...

Gràcies! Un aclariment per futurs lectors: els pastissets de carn són la seva dona desquartitzada i cuinada amb molt, molt d'amor.

Marta Arjona ha dit...

No sé perquè però...m'ho havia imaginat!

Seaborghi ha dit...

Jajaja! Un autor no hauria de revelar aquestes coses rollo Sweeney Todd. Pot semblar ingenu, però és real?