24 de setembre, 2011

Les set queixes de l'Arbre de la vida


Cada vegada em costa més determinar perquè considero un film dolent. En canvi, tinc força clar què espero d’una pel·lícula perquè m’agradi. Potser per això em resultarà més senzill desfragmentar “The Tree of Life”, de Terrence Malick en les set queixes de l’arbre de la vida. 

1. Un primer indici de que alguna cosa falla és veure que a la primera mitja hora de film el públic abandona la sala de mal humor, deixant anar comentaris com ara “Quina estafa!”. 

2. Les imatges que s’alternen amb l’argument sobre la creació de la Terra, el Big Bang, etc. No corresponen amb el que realment va passar. Ni l’aigua va sorgir així, ni els primers organismes eren aquells. 

3. Amb el temps, me n’he adonat que potser el més fascinant de veure un film és poder jugar a detectius psicoanalistes descobrint què hi ha darrere, qui és el director o la directora que s’amaga entre els fotogrames. Però qui s’amaga rere l’arbre de la vida? La pel·lícula, argumentalment, és tant complexa que ni la vaig aconseguir descodificar ni me l’han sabuda explicar. Per tant, ni idea de com és el director ni què és el que busca. 

4. Si realment la intenció era elaborar un film on la fotografia i el valor estètic tinguessin tanta importància, perquè collons s’ha venut amb la cara de Brad Pitt per tot arreu? I si realment la fotografia havia de ser el punt fort: la visió, el tacte, els olors... he vist mil pel·lícules molt més aconseguides. Marie Antoinette de Sofia Coppola n’és un exemple. 

5. La trama dona voltes sobre ella mateixa. Moltes preguntes en veu en off que no evolucionen a res. 

6. Es planteja un conflicte en la manera d’entendre la vida des del punt de vista de la mare i del pare que després es perd i ni tan sols n’apareix una conclusió. 

7. Tatxeu-me de superficial si voleu, però un film en que hagi de consultar el rellotge cada cinc minuts és un film que no assoleix una de les meves característiques preferides del cinema: el fet d’emportar-se l’espectador a un lloc remot o no hagi de pensar en deures ni treballs ni problemes... 

Ara comença un autèntic treball de recerca: estic disposat a buscar aquells que l' hagin considerat   “excel·lent” perquè em convencin. Sense anar més lluny, va guanyar la palma d’or al festival de Cannes. La qual cosa em porta a pensar que o els meus criteris de crítica cinematogràfica són erronis o el cinema contemporani es dirigeix en un terreny on l’esnobisme i la real passió per el setè art són impossibles de distingir.

1 comentari:

Arnau Castro ha dit...

Ho deixes realment fumut perquè vulgui anar-la a veure!

El més curiós, però, és que en pàgines com Filmaffinity, el rànquing de notes que la gent dóna al film és molt igualat, és a dir, que hi ha molta gent que la considera mereixedora d'un 10 i d'altres que no li donen ni un 5.

Amb tanta expectació no he pogut evitar un inici d'il·legalitat i he mirat els 5 primers minuts per cinetube, però com que l'àudio era horrorós, no n'he tret res de convincent...