29 d’agost, 2011

Super 8


És inquietant la manera amb que, amb el temps, els diferents gèneres cinematogràfics evolucionen: cap a bé o cap a malament. Sense anar més lluny, fa poc que segueixo la campanya d’un film que n’intenta mesclar dos sense cap mena de gràcia: el western i la ciència ficció (cowboys contra aliens o alguna cosa per l’estil; i no vull jutjar, ni tan sols he vist la pel·lícula). Mentre en neixen de nous (sembla que el gènere de terror s’hagi bifurcat múltiples vegades en diverses rames), altres desapareixen i altres tornen (Tarantino i el seu Giallo, tant inquietant com interessant). 

Tornant a la ciència ficció; potser és una impressió completament errònia, però no puc evitar observar com aquest gènere només ha fet que perdre. L’emoció és substituïda per complicats –i perfectíssims –efectes especials. L’estètica visual la substitueix el “sang-i-fetge” (per no parlar del gran enemic, el 3D)... a poc a poc desapareix un no-sé-què força especial, molt seductor. Potser peco de romàntic... què hi farem? 

És per això que el film que avui critico em va agradar tant, tantíssimament tant. Super 8 es troba al mig d’un pou d’influències: ET, Enid Blyton, zombies, aliens i altres delícies del món de la ficció. Durant el llargmetratge ens acompanya una estètica 80’s: als plans, a les (falses) aberracions de lent, als simples efectes especials, al poc rigor científic en l’argument i, és clar, a l’època amb que s’ambienta la trama: Ohio, 1979. Hi trobem trets propis del productor (Spielberg) i molts trets del director, JJ Abrams (entre ells, l’aparició d’una mena de monstre que s’amaga de l’espectador rere ombres, plantes, obstacles... com trobàvem a Lost). Dues hores que em van passar de manera fugaç. M’imagino que serà un d’aquests films que agradarà i serà rebutjat a parts iguals... però no crec que deixi a ningú indiferent. *****/*****

3 comentaris:

Marta Arjona ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu en que cada cop més es volen mesclar gèneres totalment diferents i, la majoria de vegades, s'aconsegueix generar una mescla realment aterradora. Sobre Super8...no les tenia totes, no m'acabava de convèncer però amb les teves opinions...crec que ja sé que fare divendres a la nit ;)

Arnau Castro ha dit...

Per mi Super 8 va ser alguna cosa similar a reviure els Goonies. Topar-me amb l'Spielberg clàssic dels 80 amb el toc modern d'Abrams... amb tot el film em va deixar amb una sensació agridolça. Potserser van ser altre cop les malaides expectatives, potser l'actuació (o doblatge?) senzilles dels nois. El cas és que alguna cosa no em va acabar d'agradar. Coses de gustos!

David Moragas Llevat ha dit...

Ostres em deixes força parat! però si em permets traduiré de manera absurda això de que... "per gustos, colors"! I potser sí que és cert això que dius dels nanos... però a mi, en canvi, m'encanta la noia! Va protagonitzar l'últim film de Sofia Coppola (molt i molt recomanable, Somewhere) i ho va fer molt bé. Gràcies pels comentaris, comunicadors!