19 de juliol, 2011

Hogwarts, Pompeu Fabra.


M’agrada pensar que, a vegades, els imprevisibles capricis del destí no són només coincidències espontànies. Fa dos anys vaig venir a Irlanda pensant que acabaria sent enginyer de telecomunicacions. Però aquest lloc em va canviar. De sobte, allò que sempre m’havia agradat va sortir a la superfície com l’espuma d’una pinta de Guinness. Vaig tornar desitjant dedicar-me al cinema.

Al cap de dos anys de dur batxillerat, torno.
Anem ara uns deu anys enrere, quan vaig entrar al cine per veure Harry Potter per primera vegada, el primer film. Pocs esperàvem que un fenomen que tot just començava revolucionaria d’una manera tant especial la meva infància. I no només això. Puc dir que he crescut amb unes ulleres trencades de filferro negre a la ment fins ara.

Avui he vist l’últim film. He llegit i rellegit els llibres, però veure el resultat a la pantalla sempre resulta emocionant. Dins la sala, a mitja pel·lícula vibra el mòbil. Un SMS. Curt, breu. Una mena de cicle que es tanca de la manera més simètrica possible. M’anuncien que he entrat a la UPF, comunicació audiovisual.
En Harry marxa de Hogwarts i jo entro a Pompeu Fabra en una mateixa tarda. Tot plegat a Irlanda, el lloc on tot és tant i tant màgic. Coincidència...?

“Of course it is happening inside your head, Harry, but why on earth should that mean that it is not real?” (Albus Dumbledore al film).

1 comentari:

albaa! ha dit...

Hola! Estava xafardejant una miqueta pel facebook, i he vist que has entrat a audiovisuals a la pompeu. Jo m'he quedat fora per unes dècimes, així que aniré a la UAB.

El cas és que m'ha agradat molt el que has escrit. Jo també he crescut amb les històries d'en Harry i la veritat és que sap greu despedir-se d'ell. Però suposo que hem d'acceptar que ens fem grans i que, com si d'una pel·lícula es tractés, on s'acaba una escena en comença una altra.

Un petó.
Alba.