03 d’octubre, 2010

Train

Dos quarts de vuit del matí, un tren amb direcció Barcelona, dues hores de viatge, falta de son i un cel gris, ennuvolat, amb una previsible pluja esperant caure en el moment més inoportú. La ment dispersa, poc activa a causa de la falta de cafè pel matí. Caos mental. Pensaments anant i venint. Parpelles pesades i cansament general. Una vaga idea del què va passar la nit abans. Cada detall present, un record del passat. Recordo... Recordo alcohol. Molt d’alcohol. Recordo llums de colors, música, fum mortal a cada racó de la sala. Recordo llums de colors, si, però envoltats de la més profunda foscor. Els ulls de Norah. Els ulls de color blau radioactiu de Norah. Un carrer amb el terra mullat, i el neó serpentejant cada vegada que les esportives tocaven al terra. Recordo unes Nike 6.0, algú les duia massa ajustades, dues talles menys de l’habitual. Un sentiment de solitud a la ciutat més poblada del món. Tòquio. Recordo Tòquio com la ciutat més bonica del món. Una disfressa permanent. Una sensació d’agitació i velocitat, com si tota la ciutat fos un escenari idoni de manga pornogràfic... El record s’esfuma quan un revisor impertinent em demana el bitllet. Se’n va el record i torna el malt de cap, la consciència i l’estrès. Ahir Tòquio, avui Barcelona i demà París.