22 d’octubre, 2008

Jo, el Llop

Perquè sempre ella? Sempre és la capuntxeta vermella qui protagonitza el conte. Però, i si tota la història fos fruit de simples interessos? I si el succés no fos el que diuen que va ser? Aquesta és la història que tots nosaltres coneixem, explicada d'una manera bastant diferent. (La fotografia és meva, photoshopada).
_________________________________________________________________________

Era un dimecres, 21 d’Octubre de 1854, quan el meu nom va esdevenir llegenda. Hom explica el succés com una eina didàctica, pedagògica; com és en realitat, un conte.

Ella es va emportar el mèrit del nom; jo em vaig quedar el tòpic. El tòpic d’antagonista: res més, res menys. El dolent de la pel•lícula, del conte; jo sóc només l’ombra que dona sentit a la llum. Potser els meus remordiments cauran en l’oblit, i potser el meu nom, i fins hi tot el meu ésser, la meva existència; però encara que altres se n’aprofitin, jo sempre conservaré la meva visió de l’acte.

Recordo un dia de gana, molta ,molta gana. L’hivern al bosc es fa molt difícil. La falta de recursos, a causa del fred i les pluges incita als éssers i habitants a buscar opcions alternatives per a subsistir, i aquella casa era un blanc tant perfecte, que les meves temptacions alimentícies no es van poder resignar. Aquella anciana tenia ja 70 anys, i molt poques de viure.

Podria haver-me menjat a qualsevol altre ésser del bosc, però hauria estat de totes maneres una mort completament innocent.

El fet que a poques passes hi hagués algú, amb poca vida, amb molt poc a perdre, va ser un camí de bona fe, una opció més; i la vaig aprofitar, sense ser conscient del perill que acabaria suposant.

No va ser una mort macabra ni dolorosa; però va morir. L’anciana de 70 anys ni se’n va adonar, no va tenir temps ni d’enyorar el bonic que és ser viu. Hi ha qui diu que uns caçadors em van obrir la panxa i ella en va sortir viva: mentida; un simple truc per rebaixar-me encara més.

Ella va arribar poc després del succés. És cert, portava una capa vermella, amb la caputxa mig posada al cap. El conte no ho menciona, però aquell era un dia de pluja.
El diàleg entre ella i jo va ser pausat. Marcat. Jo estava nerviós i ella també, però em va semblar que aquelles preguntes absurdes (quins ulls tant grans, quines mans tant grans, quin tot tant gran...) van ser fruit d’un instint vacil•lant de la noia.

El cas és que jo no li vaig voler fer mai mal a ella, però es va fer la víctima, i clar, va quedar com l’heroïna de la història; no em molesta, a mi m’era igual.

El conte diu que jo vaig morir al final. Mentida, però és l’excusa per enganyar als nens petits de que els dolents sempre reben. I una altra mentida.

Ara toca esperar, els anys avançaran com sempre ho han fet.

Un dia, no gaire llunyà, els dolents dels contes seran analitzats com en aquesta història jo ho faig de mi mateix, però fins llavors, seguirem enganyats, de pares a fills, d’avis a nets, de generació a generació, fins al final.

Fins al tipificat i repetit final feliç. Final que molts mai hem tingut.

2 comentaris:

dario ha dit...

la foto representa???
magrada la história
opinió:
molt ben escrita... idea pobra pero atractiva
psicologica
realment interesant
fins demà

David Moragas Llevat ha dit...

la fotografia representa l'ambient; l'ambient i prou;
la idea va ser un projecte de tutoria; un clàssic, també.
el caràcter psicològiec és el que m'interessa. Has trobat un rerefons subliminal?