05 de juny, 2008

Les 9:45 d'una nit.




Aquesta és una redacció que vaig presentar a català, i l’aprofito per dues coses: l’una; és parlar d’aquesta noia, Norah Jones, una cantant que realment m’apassiona, tot i que m’he hagut d’esperar uns anys per a poder-la gaudir realment. I el cert és que el seu estil, una mescla entre country i jazz és idoni per relaxar-se una estona i desconnectar del món, al menys per mi.
Per tant, com es pot apreciar al text, se’n parla de dues maneres: forma part d’un dels personatges, i és la seva música la que acompanya tota l’escena.
L’altre manera d’aprofitar la història és per introduir aquell “lloc idíl·lic” que tots ens hem imaginat alguna vegada, i que possiblement existeix.
Així que d’entrada sembla que el protagonista sigui el mateix narrador, quan, és l’espai i les persones que l’envolten els que fan en aquesta escena, la funció de protagonistes.

La peça que podem escoltar és “sunrise” inclosa al cd “feels like home”, i és idònia per a la lectura del text. La fotografia adjunta no pertany a aquest cd, però així podem veure’n el rostre.



Eren les 9:45. El pub estava desert, només Charles, el cambrer i un noi amb més jaquetes del normal ocupaven l’espai. Charles, amb una copa i un eixugamans, ell, una copa de vodka amb un parell de glaçons. Jo em trobava assegut a la taula que dona cap a la finestra, encongit en una tassa de te britànic. Havia estat un dia dur.
Quan no me’n adono, el te esgota els últims racons de la tassa. M’aixeco. Em dirigeixo a pagar, però Charles ha desaparegut. M’espero a la barra.
De sobte, la porta fa tentinejar una campaneta lligada al seu extrem, i la dèbil llum dels fanals del carrer me la deixen veure. Amb els seus cabells morens, mullats lleugerament per la pluja, els seus llavis vermells, carnosos, les galtes rosades, amb una expressió desesperada. Ella.
Possiblement a causa de la poca llum del pub no em veu, però noto que Norah s’apropa a mi. I si em veu? I què, si em veu? No crec que mai s’hagi fixat en mi. Ens separen dos carrers, però d’ençà que la vaig veure per primer cop, fa uns anys, quan em vaig instal·lar al Palmerstone road, em vaig deixar captivar per la seva mirada dolça, per la seva expressió tranquil·la, inconscientment seductora. I el cert, és que m’encantava Norah.
Continua caminant. Agafa un tamboret. S’asseu al meu costat. A poc a poc puc notar la seva escalfor, perquè tot i estar plovent, ella desprèn calor. També oloro el seu perfum, aquell que m’ajuda a detectar quan se m’apropa. Vainilla, però és difícil de distingir entre el fum ranci del pub.
De sobte s’adona de que sóc jo qui està al seu costat. Demana una tassa de te també. “No t’havia vist” em diu. “Ah! Bona nit Norah, com va?”. “No ha estat un dia fàcil, però cal mirar-ho amb optimisme!”. Li somric, em semblo imbècil. El vinil fa estona que s’ha acabat, i per fi apareix Charles. El canvia, i posa una balada romàntica de Norah Jones, amb un estil jazzístic que em fa obrir una mica. “Véns molt per aquí?” li pregunto. “És un bon pub, i el te està boníssim” “I tu?”. “Cada nit”. El pub és el meu lloc de refugi. Quan m’adono que la societat està esdevenint una raça de conformistes insensibles, on la monotemàtica de l’economia trepitja l’art, i l’abstractesa de termes com l’amor i la felicitat s’esvaeixen, o quan simplement bull escoltar bona música; el pub és el meu refugi. No és un pub, és el pub.
Pago les dues tasses de te, la meva i la seva. Em dona les gracies, em somriu, i li contesto el somriure. Em torno a sentir imbècil, però la sensació s’esvaeix quan em pregunta “Ens tornarem a veure per aquí?”. “Cada dia, al voltant de les 9:45 hi sóc”.
Marxo. Encara plou. La porta tentineja, el noi del vodka no s’immuta, Charles continua netejant. I Norah, em mira de nou. Mentre trepitjo l’aigua dels carrers hi penso, en aquella estona. Reflexiono. Norah em torna extremadament boig. I M’encanta.