09 d’abril, 2008

Chicago, After Midnight


Què tenen en comú Batman, la novia cadàver, en Charlie de la fàbrica de xocolata, els Simpson, "Mujeres desesperadas"i, en aquest cas, Roxie Hard (de la pel·lícula Chicago)?. Dons ell, Danny Elfman, el qual (potser per damunt de John Williams) és un dels meus preferits!
La seva música fresca, original "estranya" i extremadament irònica (en relació amb les imatges que normalment acompanya) em fascina, m'encanta.
Junt amb Tim Burton ha creat obres artístiques que personalment, em seran impossibles d'oblidar (cal recordar "the nightmare before christmas"? o "Corpse Bride"?) I sincerament, he escoltat alguna cosa de "Sweeney Todd" i va se
r curiós el fet de que al ser una altra de Tim Burton, la cosa prometia a Danny Elfman, i just al sentir la primera introducció musical vaig pensar, Elfman, s'han acabat les partitures.
Resulta que aquesta és una de les dos o tres pel·lícules amb les que Tim Burton no ha pogut comptar amb ell, no recordo el nom del compositor, però... em quedo amb Elfman.
Aprecio molt també el fet de que els seus pares li
van pagar un professor particular i el van matricular al conservatori; va resultar que el seu estil no va ser massa ben acceptat, i va deixar-ho tot per aprendre per ell mateix.
Els resultats ens demostren el possible "perquè" ho va deixar.
Però tornant a la peça que he posat, "Chicago després de la mitja nit". Quan es va decidir passar el famós musical de Brodway a la gran pantalla, Kander ja havia compost moltes de les cançons, però faltava una mica d'acompanyament a la frase "Jazz, cabaret, alcohol, et van anar atrapant com una polilla cap a la llum". I llavors es va recórrer a Danny Elfman.
En total, potser només hi ha uns quinze minut
s de material seu, però potser només per aquesta peça, valia la pena que fos ell qui es posés el bolígraf i les partitures a la mà.
Al cd de la banda sonora també hi podem escoltar "Roxie's suite", molt molt bo també, però com a "suite" que és, es fa una mica llarga.
Pel que fa a la peça, un Jazz relaxat i amortitzat per un fons molt suau de percussió, i una melodia interpretada per un clarinet molt dolç també, sense elements agressius, els seus crescendos, i una sensació constant de pas irònic cap al final tràgic d'un home infidel, que s'explica a la pel·lícula mentre sona aquesta cançó.

Una mescla entre relax i satisfacció, ironia i molta seguretat.

Renee Zellweger a la pel·lícula interpretant a Roxie Hard



3 comentaris:

dario ha dit...

No magrada, la k as posat a dalt no em convenç massa a peli dels 80 (o dels 60) nu se.
Aquest tipus de musica poter esta be com a banda sonora pero, com a canço..

PD: Avere si contests als matats com llo k teskriuen...

DTV ha dit...

Demacració:
Segueixo motivantme en busca de una resposta del deu supermisericoridos David Moragues avere si actualitzes. Repeteixo lo de sant petter una passad. T'enviat per meil li del treball contestal, venga fins demà

David Moragas Llevat ha dit...

"deu supermisericordios"? no ho enganxoo!
peroo bée al final et responc (esque portem unes setmaneees que no hi ha temps ni per això!)
Pel que fa a la cançóo tens raó; no és la millor peça de jazz, però acompanyant les escenes que segueix, amb la línia que porta el film en si, és impressionnant en serio!
Si t'ha agradaat lo de st. petter, tenim preparat un llargmetratge (o curtmetratge) que quan estigui del tot llest serà impressionant! És un projecte que porto des de ja fa temps pensant i és possible que comnençem a capturar imatges aviaat...
Pel que fa al trebball, no he rebut res! (ja saps que el cooreu del hotmail no el llegeixo gaire sovint oi?)..
En fii, , ens veieem a l'insti i de noouu, gràciees per comentaaar!


David