Un cortado más Barcelona.

Quan era petit, el meu pare em portava a la mateixa barberia que ell i jo era la persona més feliç de món. Més gran vaig anar allà on anava la mare. Uns quants anys després, faig cap a la ciutat. Era inevitable que tard o d'hora comencés a buscar alternatives quant a llocs on tallar-me el cabell. No podia evitar preguntar-me si no estaria, a grans trets, dissenyant una nova saga de barberies que posteriorment heretarien els meus fills, i els fills dels meus fills. Tenia diverses opcions. Xinesos. Xinesos. I encara més xinesos. Com que no em podia decidir, vaig optar per la solució pròpia del segle XXI: buscar al Google. De les mil i una opcions vaig escollir la que em queia més a prop. Vaig trucar al número en qüestió i demanar hora, em van dir que la tarda del dilluns la tenien plena i vaig reservar per dimarts ben d'hora. 

Dimarts. "Hola, tenia hora reservada com a David Moragas". "¿Cómo?" -ja hi som, la història de sempre -"Hola, soy David, tenía hora reservada para cortar el pelo". "Aquí no reservamos horas, pero si quieres te lo corto yo". "Bien, perfecto". 

Però ni "bien", ni "perfecto". 

29 anys. Italiana. Havia viscut al nord d'Itàlia, després a Milan i portava 5 anys a Barcelona. Piercing. Tatuatge. Aspirava ser perruquera a Berlín. El seu nuvi era de Mèxic, i pensava passar-hi una temporada, també. 25 minuts de tallat. 10 minuts de rentat. 5 minuts de desrentat amb una substància encartonadora. Acaba la feina i firma amb un "che, ¿te gusta? ¡un cortado más Barcelona!". 

22,5€. 

22,5€. 

22,5€. 

Em miro al mirall i recordo amb nostàlgia el barber del pare. 

(Si nunca llegas a leer este post, no te ofendas. Me lo he pasado muy bien. Es que aquí en esto de los blogs nos gusta contar la vida como si de una película se tratase. El que tiene la culpa soy yo. Supongo que aún no estoy preparado para nada que sea "más Barcelona". Te deseo mucha suerte en todo lo que te propongas. Un abrazo).

Disseny gràfic i una cançó dels Postal Service o una estona de relax al final del dia = sinònims.

Edinburgh

Fa dos anys em vaig proposar encetar cada any nou en una ciutat diferent. D’aquesta manera, el 2010 em llevava a Londres, el 2011 a París i aquest 2012 em vaig llevar en una ciutat que fa un parell d’estius em va fascinar absolutament: Edinburgh. 

Hi ha moltes maneres de plantejar-se un viatge. En el meu cas, sempre m’intento empapar al màxim de la quotidianitat del lloc. Això comporta evitar aglomeracions turístiques, fotografies de postal i, en general, qualsevol activitat que impliqui comprar un ticket i fer una cua; en certa manera perquè aquesta manera de conèixer un lloc no té res a veure amb com el viuen els individus natius. 

A Edinburgh es beu, es passen hores als pubs i, a la vegada, es fa molta vida de carrer. I això, en certa manera, és el que vam fer. Aquestes són algunes de les fotografies. Malauradament, els moments més interessants no van quedar immortalitzats o, en la majoria dels casos, les fotografies no són prou significatives. 

Parlo de la processó de torxes que es fa just la nit abans de cap d’any –emocionant, al·lucinant –i dels focs artificials de la mateixa nit (fins ara, els millors que he vist).

19 anys i tant fanàtic de Harry Potter com el primer dia. No va poder faltar, doncs, una visita al petit cafè on JK Rowling va escriure moltes de les pàgines que anys després m'atraparien, m'hipnotitzarien.

Imatges de l'interior del cafè. Famílies escoceses. Vistes poètiques del castell d'Edinburgh.

Cementiris. Edinburgh és "la ciutat dels fantasmes". Impossible no sentir, al menys, un calfred al dia.

St Arthur's Seat. El cim que vigila la ciutat. Aquesta és una activitat poc promocionada però que en canvi val molt, molt, molt la pena. El cim ofereix unes vistes al·lucinants de la ciutat. Rep aquest nom perquè el rei Artur hi anava a meditar. Quan un és dalt, en certa manera, entèn perquè. És, sense cap mena de dubte, un lloc interessant on meditar.

No podia faltar tampoc l'hotel Balmoral, on una JK Rowling rica -extremadament rica- va decidir acabar, de manera simbòlica, les últimes pàgines de la saga Harry Potter.

El parlament.

La vida al carrer moments abans del canvi d'any.

I és clar, l'esmorzar tradicional del primer dia de l'any.

Ensenyament o el joc de la plastilina.

A l'hora de llegir la següent reflexió, demano un petit exercici d'abstracció. Imaginem per uns moments que totes les etiquetes polítiques desapareixen; que només podem classificar les següents mesures segons els valors de "tradicionals", "conservadores", "liberals" o "revolucionàries" en lloc de "peperes", "esquerranes" o qualsevol altre adjectiu relacionat amb un partit polític. Analitzem la situació com ho faria un teòric imparcial. (Per mi, és la única manera que puc jutjar sense tenir en compte prejudicis culturals o socials). 

Carles Capdevila publicava aquesta tarda al seu twitter "El govern espanyol suprimeix l'assignatura d'educació per la ciutadania". Ho he de reconèixer: la primera reacció ha estat un "BOONA!" del tot sincer. La primera vegada que vaig tocar aquesta assignatura tenia entre catorze i quinze anys; ens la feia el professor de filosofia. Recordo que estudiàvem coses com que existien uns drets humans o que la discriminació segons raça, sexe, religió o orientació sexual havia de desaparèixer. Des del primer moment em va sobtar; em preguntava fins a quin punt havia arribat l'educació domèstica per què als catorze anys necessitéssim un professor que ens adoctrinés sobre com havíem de plantejar temes com el racisme. AMB ALTRES PARAULES, L'EDUCACIÓ PER LA CIUTADANIA ERA UNA MATÈRIA QUE CADASCÚ LA PORTAVA (O L'HAURIA DE PORTAR) APRESA DE CASA. 

No volia entrar en la polèmica de fins a quin punt els continguts de l'assignatura són necessaris, només volia explicar aquesta petita reflexió per justificar que, tenint en compte que els nivells de rendiment acadèmic del país estan per sota de qualsevol mitjana, considero prioritàries altres assignatures. Parlo de més hores de català. Més hores de matemàtiques. Més hores d'anglès (per posar alguns exemples).

Em disposo a llegir l'article sencer i descobreixo que el que el ministre d'Educació, Cultura i Esport proposa és senzillament substituir l'assignatura esmentada per una "lliure de qüestions controvertides" i allunyada "d'adoctrinament ideològic", ja que l'anterior va estar acompanyada "des del principi per la polèmica" i va crear "divisió en la societat perquè va anar més enllà del que hauria de suposar una educació cívica". QUÈ-COLLONS-FOTEM? Així que en el fons tot es tracta de postura. Agafar el mateix tros de plastilina i fer-ne una altra forma. Comprar llibres nous. Reorganitzar el temari. La mateixa història de sempre. 

Continuo llegint. 

"Wert també ha reiterat la voluntat de l'executiu d'impulsar l'educació bilingüe en castellà i anglès però no ha fet cap menció a com afectaria aquesta mesura les hores lectives en català". Genial. Perfecte. Perquè això és el que necessiten els nanos d'aquest país. Matemàtiques en anglès. Història en anglès. A sobre segur que funciona, tenint en compte com és l'entorn que generen els mitjans de comunicació: els films doblats, el "sálvame", la "juani". 

I ja per acabar la fantàstica "profunda reforma" de l'ESO i el Batxillerat; la revolucionària idea d'eliminar un curs d'ESO i sumar-ne un de BAT, mantenint l'edat obligatòria d'estudi als 16 anys. No sé com interpretar aquest "canvi". De debò, no l'entenc. Quina és la diferència? 

Mai m'he considerat una persona revolucionària o especialment trencadora. Però en canvi, sempre intento ser el més pràctic possible amb totes les decisions que se'm plantegen. I potser en certa manera, d’això es tracta tot plegat. Siguem pràctics. Si les avaluacions demostren que el nivell de matemàtiques és baix, deixem-nos de parides i postures i dediquem més hores a aquesta assignatura. Si el nivell d'anglès al país fa pena, dirigim-nos a l'arrel del problema, busquem el focus de conflicte. Potser en el fons només es tracta de deixar de jugar amb la mateixa plastilina de sempre i anar al gra d'una vegada per totes.

Le voyeur

Sempre m'ha fascinat la perspectiva voyeurística que s'amaga rere cada finestra. En certa manera, totes elles són com els quatre marges d'una pantalla on s'hi projecten històries. Quan vaig venir a Barcelona em va entusiasmar la idea de viure davant un altre edifici: amb la seva gent, els seus personatges, i els seus vidres. Des de llavors, hi ha dies que em descobreixo tafanejant què hi passa, què s'hi fa. He posat etiquetes als inquilins i de tant en tant afegeixo una mica de ficció inofensiva a les seves vides.

Dies grisos

Venen dies grisos. De pluja. Freds. Ja tocava. Aquest matí, l'escriptori tenia més o menys aquest aspecte.

Felis Navidad.

Inspiració. Sort. Oportunitats. Sempre he pensat que les tres tenen una cosa en comú: existeixen, però no serveix de res esperar a que vinguin a tu. Trobar sovint requereix buscar. Avui, per exemple, a les tres de la matinada em quedava aturat al metro mentre un grup de guiris cantaven de manera patètica una nadala; un home els mirava amb una expressió curiosa. I amb una mica d'aquí i una mica d'allà es pot dir que he trobat la inspiració per escriure el fragment que presento. Si m'hagués quedat a casa, no hauria presenciat tal escena i és clar, ara no l'estaria escrivint. Bona nit!